Damià Calvet (Vilanova i la Geltrú, 1968) és conseller de Territori i Sostenibilitat des de 2018, quan va substituir Josep Rull, empresonat pels fets de l’1-O. Anteriorment havia estat cap de gabinet del Departament -aleshores de Política Territorial i Obres Públiques- amb Pere Macias, i director general d’Arquitectura i Habitatge sota Felip Puig, durant les darreres legislatures de Jordi Pujol. Amb la tornada de CiU a la Generalitat ha ocupat els càrrecs de secretari de Territori i Mobilitat (2011-2013) i director de l’Institut Català del Sòl (2013-2018).
La seva vinculació al Departament de Territori ve d’enrere. Les reestructuracions internes, que han estat habituals, dificultat afrontar els reptes climàtics i mediambientals, com s’ha percebut sovint?
Catalunya té una llarga tradició en polítiques ambientals, algú se n’ha ocupat gairebé des del principi. Crear el Departament de Medi Ambient va ser una passa “visionària” d’Albert Vilalta (el seu primer conseller entre 1991 i 1996), que va adonar-se que el món debatia intensament el concepte de sostenibilitat i que calia posar-lo a l’agenda política des d’un punt de vista econòmic, social i ambiental. Això va permetre actuar localment dins d’un moviment global i juntament amb les entitats que defensaven les polítiques ambientals en majúscules: gestió de l’aigua, residus, canvi climàtic… Ens va permetre avançar-nos molt, i la normativa ambiental va anar agafant gruix transposant les directives europees i a través del diàleg amb altres Departaments. El 2011 es va fer una “sacsejada”, pensant que es podien portar a una sola mà totes les polítiques d’incidència directa sobre el territori i creant el Departament de Territori i Sostenibilitat, que unifica el havien estat Política Territorial i Obres Públiques i Medi Ambient per tal que les polítiques ambientals siguin sempre la primera capa a partir de la qual es planifiquen, s’executen i es gestionen polítiques de tot tipus.
El seu Departament té unes atribucions molt grans. Que el medi ambient o la l’emergència climàtica tinguessin o recuperessin cartera pròpia facilitaria la tasca?
Les estructures administratives poden ser de moltes maneres. A nivell mundial les configuracions són molt diverses: Agricultura i Medi Ambient, Territori i Medi Ambient, Medi Ambient com a conservació d’espais i Canvi Climàtic per a les polítiques energètiques… Espanya té Transició Energètica, Agricultura i altres parts de polítiques ambientals repartides. De vegades es posen grans noms que orienten polítiques però cal veure què hi ha a darrere. La forma burocràtica pot ser diferent i nosaltres hem adoptat aquesta. Podríem tornar a l’anterior o reconfigurar-ho però seria la forma, no el fons. El que convé són polítiques interdepartamentals convençudes i ambicioses que lluitin contra el canvi climàtic.
El govern espanyol, com ha dit, té el ministeri de Transició Ecològica. Quin és l’estat de les relacions entre Generalitat i Moncloa en aquest àmbit?
Les relacions són aparentment cordials però sense efectivitat, ja que no acaben de concretar-se en mesures a favor de les polítiques ambientals a Catalunya. L’Estat tot just ara comença a debatre al Congrés la Llei del Canvi Climàtic. Aquí va ser aprovada el 2017 i el PP la va dur al Tribunal Constitucional. El PSOE va dir que retiraria el recurs però no ho va fer i, finalment, la sentència en va anul·lar part del redactat. En canvi, hi ha sentències del TC a favor nostre que s’incompleixen sense que passi res, com la territorialització del 0,7% de l’IRPF per a polítiques ambientals. L’Estat se’l queda i el gestiona amb una visió centralista, molt lligada a grans associacions ambientalistes que sovint estan allunyades del territori. Demanem que una part estigui a disposició de polítiques de proximitat, com afavorir el tercer sector ambiental i la xarxa de custòdia del territori. Són molts diners, permetrien millors polítiques i el Constitucional diu que s’ha de fer, però l’Estat s’hi nega i és un clam que reiterem. També demanem territorialitzar la subhasta dels drets d’emissió de carboni, que l’Estat recull i sovint no fa servir ni per a polítiques ambientals. Sense aquests recursos podem fer coses però no pas totes les que voldríem. i tenim sentencies del TC que diuen que s’ha de fer, s’incompleix, a diferencia dels altres 0,7. L’Estat s’hi nega i és un clam que reiterem.
L’Agència de la Natura de Catalunya serà una realitat a principis del mes que ve. Què suposarà per a la gestió i la protecció del medi ambient?
El projecte ve de la legislatura passada, on tenia el suport de Junts pel Sí, PSC i Comuns, i ara té el de JxCat, ERC, PSC i Comuns, En el tràmit parlamentari, el que havia de ser Agència del Patrimoni Natural i la Biodiversitat va canviar el no però continua sent el mateix: una eina que vol millorar les polítiques de protecció de medi natural i la biodiversitat i el seu ús sostenible i compatible amb les activitats econòmiques i l’urbanisme. Des del nostre punt de vista és la peça que faltava. Teníem l’Estratègia del Patrimoni Natural i la Biodiversitat, aprovada a principis de la legislatura, amb l’horitzó al 2030 i que recull les idees a escala planetària. Tenim els diners del Fons del Patrimoni Natural, que ve de l’impost a les emissions del CO2 dels vehicles present a la Llei del Canvi Climàtic. Faltava l’Agència, que gestionarà el Fons seguint les directrius de l’Estratègia i juntament amb els actors del territori. Substituirà la direcció general de Polítiques Ambientals, que desapareix, i hi participaran institucions locals, entitats ambientalistes, òrgans de recerca i sectors econòmics per fer un ús sostenible dels recursos i compatible amb l’activitat humana.
L’Agència treballarà amb l’Institut Català de l’Energia, del Departament d’Empresa i Coneixement, i amb l’Agència Catalana de l’Aigua, adscrita al que vostè encapçala. Evitaran el que s’han vist com a contradiccions en l’acció de Govern?
L’administració tot sovint ha tingut i té inèrcies de compartiments estancs. Això és inevitable, en certa manera, però hem de lluitar contra aquestes visons parcials i trobar-ne d’horitzontals, compartides entre Departaments. Això és més fàcil amb instruments moderns com les agències, que donen més facilitats perquè, com a empreses públiques, flexibilitzen les rigidesa de la legislació sobre la funció pública. En aquest sentit la nova agència ajudarà a tenir una visió imprescindible. La conscienciació social és molt definida i creixent, i la pandèmia que patim també pot fer veure més la relació directa entre medi natural, salut i benestar social. Tot el que fem ens afecta, també econòmicament, i tenir una eina com aquesta ens ajudarà a posar-nos al dia en aquest sentit.
Un altre conflicte que s’ha assenyalat sovint és el solapament de competències entre el Departament de Territori i el d’Agricultura. L’Agència permetrà reduir aquests conflictes?
Tot i que hi ha diàleg, és veritat que hi ha competències que han anat d’una banda a una altra: parcs naturals, boscos… però s’ha gestionat sempre amb la màxima voluntat de buscar l’harmonia entre la conservació i l’activitat humana. Ara cal fer fer una passa més. Les competències es quedaran on són però l’Agència serà un instrument més modern, eficaç i ràpid de fer polítiques al territori, com augmentar el personal dels parcs naturals, executar obres públiques, concedir subvencions… i amb més recursos que fins ara. Tot això ha de facilitar la interdepartamentalitat d’aquestes polítiques, hi tinc moltes esperances.
El procés de creació de l’Agència de la Natura ha estat llarg i amb forces entrebancs. S’ha aconseguit un consens suficient?
Hauria de ser-ho. Com deia, el tràmit ve de la legislatura anterior i sense el 155 hauria estat més ràpid. S’han tingut en compte les aportacions dels compareixents a la Comissió, que van ser molts. Un cop el Parlament aprovi la llei de creació, però, encara ens queda camí. Cal redactar els estatuts i instituir físicament l’Agència. M’agradarà molt continuar parlant amb el territori i els sectors involucrats per encaixar tots els elements que no hagin quedat coberts fins ara. La llei només té nou articles i estableix un marc que cal omplir ja no des del Parlament sinó des del Govern i, per tant, el diàleg encara pot anar més enllà.
Agricultors i propietaris forestals veuen l’Agència amb preocupació. Temen que augmenti el que troben “sobreprotecció” del medi ambient, que consideren perjudicial per a l’economia i contraproduent per als espais naturals, especialment en prevenció d’incendis.
Entenc aquests dubtes i neguits però vull tranquil·litzar totalment el sector. L’Agència no té competències en polítiques forestals, que són del Departament d’Agricultura, ni agafarà cap competència d’altres departaments ni ajuntaments. Només gestionarà millor i amb més proximitat allò que ja està protegit, com ha fet fins ara la direcció general de Polítiques Ambientals. La llei és molt tècnica i només ens dota d’un instrument millor. Amb el 32% del país protegit, no cal protegir més espais sinó gestionar-los millor. L’Agència no té voluntat de fer polítiques més conservacionistes sinó compatibilitzar-les amb l’activitat humana. Pel que fa al sector agrícola, em remeto al manifest d’Unió de Pagesos, l’entitat més representativa del sector que veu en l’Agència un instrument per a l’ús sostenible del territori.
Catalunya te un entorn natural i una biodiversitat molt diversos i que són un actiu del país com ho són el teixit empresarial o la creació cultural, però sovint no ens n’adonem prou. Ho hem de posar en valor, i més si tenim en compte que tots els indicadors ambientals -qualitat de l’aire i l’aigua, gestió de residus…- han anat a millor excepte la biodiversitat. Aquest problema és present arreu del món i és inacceptable. pensar en el benestar planetari està molt bé i per fer-ho cal començar per cuidar el nostre país, dotant Catalunya de millors polítiques ambientals fent la nostra aportació al món.
