A la societat actual, moltes activitats tradicionals estan mal vistes i són criticades molt durament, sovint per desconeixença. Un d’aquests casos és el de la caça, una activitat on tenim molt en compte el patiment dels animals com a individus i que considerem obsoleta perquè ha deixat de ser necessària per a la supervivència: si necessitem carn o abric, és fàcil obtenir-los. El que es desconeix, però, és que la caça pot tenir beneficis a nivell ecològic.
La gestió de fauna salvatge no és fàcil, ja que no és una ciència exacta i, per això, no totes les solucions que proposades són ben acceptades. A Catalunya, per exemple, podem trobar casos com els de l’isard i el porc senglar. Aquestes dues espècies cinegètiques tenen en comú que els seus depredadors naturals, els óssos i els llops, estan gairebé extingits als seus hàbitats i que, per tant, tenen l’ésser humà com a únic depredador real. A conseqüència d’això, si aquestes espècies no fossin cinegètiques n’hi hauria una superpoblació que, a nivell ecològic, podria dur problemes molt importants com ara la pèrdua de biodiversitat, l’augment de la facilitat en la tranmissió de malalties o danys als camps de conreu, entre molts altres.
És per això que els mètodes de caça emprats s’adapten a cada espècie i a la seva situació. En el cas del senglar, tot i que les modalitats de caça existents són diverses -espera, batuda o ganxo-, a Catalunya la més utilitzada és la segona: un grup de caçadors es col·loquen a llocs estratègics i, amb l’ajuda de gossos de rastre, es localitzen i persegueixen els senglars fins que són a tret. Pel que fa a l’isard, la modalitat de caça és més selectiva, ja que normalment es caça només per acostament i el número d’exemplars que es poden abatre cada temporada està molt regulat. Els caçadors paguen una llicència per cada isard abatut i un membre del cos d’Agents Rurals els acompanya i els indica quin és l’individu que poden matar.
A més dels beneficis ecològics, la caça també en té d’econòmics, ja que genera llocs de treball i part dels ingressos de les llicències de caça s’inverteixen en la millora de les àrees on està permesa l’activitat, cosa que ajuda indirectament a la conservació de la zona i, per tant, de les altres espècies que l’habiten. Tot i això, no es pot perdre de vista que la llei de caça actual està obsoleta i hauria de ser renovada per focalitzar-se més en aquestes necessitats de conservació. A més, el cost d’aquesta activitat per a les colles senglaneres és molt elevat: suposa uns 1.325€ per exemplar, i és per això que les colles van demanar més implicació i suport econòmic i logístic a l’administració per poder continuar col·laborant de manera efectiva en el control de les poblacions d’aquests animals.
Malgrat aquesta necessitat, seria molt útil trobar altres maneres de gestionar la fauna que no comportessin la mort d’individus. Un dels mètodes que s’està provant és una vacuna anticonceptiva per als senglars femella, de manera que la seva població es redueixi. Fins que no es trobi una solució realment viable a nivell temporal i econòmic, però, la caça continuarà sent una de les úniques formes de control poblacional en els casos d’espècies que no tenen depredadors naturals.
Cristina Recasens (Palamós, 1993) és graduada en Biologia i màster en Ecologia Terrestre i Gestió de la Biodiversitat per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha treballat tant al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) com al Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge de la mateixa universitat.
