El 75% de l'estat espanyol corre risc de desertització

A Catalunya les demarcacions de Tarragona i Lleida són les més afectades per aquest procés.
Restes de la fortalesa d'El Cóndor, a Almería.
Restes de la fortalesa d'El Cóndor, a Almería. | CC

El Dia Mundial de Lluita contra la Desertització i la Sequera es va celebrar aquest passat diumenge, 17 de juny, en un context on l'augment de les temperatures i el canvi climàtic estan accelerant els processos de pèrdua de sòl a través de les seves conseqüències com ara la caiguda de les precipitacions i l'augment del risc d'incendis forestals. La sequera empitjora i accelera la desertificació i, tot i que al nostre país les pluges d'aquesta primavera hagin alleujat força la situació, el problema persisteix. A l'estat espanyol, de fet, el 75% del territori està en perill de desertificació i un 6% ja s'ha assecat de manera irreversible, amb la majoria d'aquestes àrees situades a les Illes Canàries i a la costa mediterrània. A Catalunya, les zones més afectades són les demarcacions de Tarragona i Lleida, gran part de les quals tenen el seu sòl qualificat com a "semiàrid" o "subhumit sec", amb aquesta segona categoria sent també força freqüent als sòls de la demarcació de Barcelona.

Julio Barea, responsable de la campanya d'aigua de l'organització ecologista Greenpeace, creu que els efectes de la sequera "són recurrents a la Península Ibèrica i s'han de prevenir precisament ara que hi ha aigua emmagatzemada", en referència a les reserves d'aigua totals de l'estat espanyol que, actualment, es troben en un 72,84% de la seva capacitat. A Catalunya, les pluges dels darrers mesos encara han estat més benignes i, a dia d'avui, les reserves es troben en un 92%. Tot i això, segons Barea, si no es gestiona adequadament "tornarem a patir els mateixos problemes d'escassedat d'aigua que al 2017, posant novament en risc l'abastiment humà, el manteniment dels cabals ecològics, l'activitat econòmica del país i contribuïnt, a més, a la desertització del territori".

 

En aquest sentit, Barea també assenyala que és imprescindible canviar la manera com s'administren els recursos naturals per tal de suavitzar els efectes de la sequera i frenar la desertització, posant com a mesures més urgents en el marc de l'estat espanyol la modificació urgent de la política hidràulica -centrada en grans obres- per dur-la cap a una gestió més sostenible; l'adaptació de l'agricultura al clima i la reconversió del regadiu intensiu en explotacions sostenibles, diversificades i de baix consum d'aigua; l'adequació de les polítiques forestals a les necessitats de l'estat més àrid del continent europeu i l'abandó de les energies brutes i perilloses que depenen o contaminen una gran quantitat d'aigua, que han de ser substituïdes per energies renovables.

El pantà de Rialb, ple.
El pantà de Rialb, ple. | CC

La desertització és un procés de degradació dels sòls que, fonamentalment, té lloc a causa de les variacions climàtiques i de l'activitat humana. La deforestació i la destrucció de la coberta vegetal del territori, que pot ser causada per incendis, l'agricultura i la ramaderia industrials, l'urbanisme descontrolat o la sequera, causen l'erosió de terrenys fèrtils, i la sobreexplotació dels aqüífers, la manca d'aigua i la salinització de les terres completen el procés. A tot això, és clar, s'hi sumen els efectes del canvi climàtic, amb l'augment de les temperatures i la disminució de les precipitacions com només dues de les moltíssimes conseqüències de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Les previsions actuals són molt negatives i, en el cas de la majoria de la Península Ibèrica, indiquen que els períodes de sequera seran cada cop més freqüents i més intensos, facilitant encara més els processos de desertització que hi ha en marxa actualment. Segons Barea, "es tracta fonamentalment d'un problema de desvinculació entre els recursos naturals i el sistema socioeconòmic que els explota, és a dir, és abans que res un problema de desenvolupament sostenible".