175 anys de la mort dels dos darrers pingüins de l'hemisferi nord

El gavot gegant es va extingir definitivament el 3 de juliol de 1844, quan l'última parella i l'ou que covaven van ser caçats a Islàndia
Pingüins boreals dibuixats per John James Audubon a 'The Birds of America' (1827–1838)
Pingüins boreals dibuixats per John James Audubon a 'The Birds of America' (1827–1838) | Domini Públic

Tot i que és habitual sentir dir que només hi ha pingüins al pol sud, la veritat és que no fa tant de temps que això és així. De fet, fa exactament cent setanta-cinc anys que, amb la mort dels darrers dos pingüins boreals a Islàndia, aquestes aus marines no voladores van desaparèixer de l'hemisferi nord. Aquests animals, els primers a rebre el nom de "pingüí" i, estrictament, els únics representants coneguts del gènere 'Pinguinus', eren parents dels gavots actuals però, com els seus homòlegs australs, destacaven tant per la seva incapacitat per volar com per la seva enorme habilitat nedant, cosa que els permetia passar llargues temporades a l'aigua i sortir-ne per a reproduir-se a les costes de les illes de l'Atlàntic Nord.

 

La paraula "pingüí" prové del gal·lès "pen gwyn", que significa "cap blanc" i fa referència a una taca molt característica que aquests animals tenien al front. Amb una alçada d'entre 70cm i 1m, els pingüins boreals, negres i amb el ventre blanc, havien evolucionat independentment de la família dels esfeníscids però, quan aquests darrers van ser descoberts a l'hemisferi sud, la semblança entre ells va semblar prou gran a alguns mariners com perquè també rebessin el nom de pingüins, tot i que tant la coloració com la pèrdua de la capacitat de volar i la seva facilitat per moure's dins de l'aigua eren una coincidència de què es coneixen força casos i anomenada "evolució convergent".

Exemplar dissecat al Museu Kelingrove (Glasgow, Escòcia)
Exemplar dissecat al Museu Kelingrove (Glasgow, Escòcia) | W.C.

 

Els gavots gegants, com també se'ls coneix, eren objecte de caça a les seves zones de cria a totes dues bandes de l'Atlàntic. La seva poca traça a terra ferma i el fet que cada parella pongués un sol ou, de més de 10cm de llarg, el va convertir en un presa fàcil i els seus números van anar baixant amb els segles. Durant l'Era de l'Exploració, a més, entre els segles XVI i XVII, els mariners també van començar a caçar-los no només per alimentar-se sinó, també, per les seves plomes, amb què es feien barrets. Lentament, els pingüins boreals es van anar fent més escassos i, davant d'aquesta situació, a finals del segle XVIII el govern britànic va prohibir-ne la caça en un intent d'evitar que s'extingís. L'efecte, però, va ser totalment el contrari del que es volia. Els col·leccionistes de tot el món no van voler quedar-se sense el seu exemplar i els caçadors, amb permís o sense, no es van poder resistir als diners que s'oferien per ells i els seus ous.

 

Aquests ocells, però, encara tenien un refugi segur. A prop d'Islàndia, hi havia un illot rocós conegut com Geirfuglasker -"illa del gavot gegant"- on vivien uns 50 individus que, malgrat que no eren gaires, suposaven la colònia més gran que es coneixia. La seva sort, però, es va acabar el 1830, quan l'illa, d'origen volcànic, va entrar en erupció i va desaparèixer sota les aigües de l'oceà, fent que els pingüins supervivents haguessin de buscar un nou hàbitat que, pràcticament sempre, va resultar ser molt més accessible per als humans, que van caçar-los tots. Amb el temps, la mateixa activitat volcànica va fer aparèixer un nou illot Geirfuglasker. Els pingüins, però, no hi van tornar mai més.

 

El 1840 uns mariners van matar el darrer gavot gegant de les Illes Britàniques en una illa de la costa escocesa. Després d'haver-lo mantingut viu durant tres dies, un temporal de mar fortíssim va espantar els captors del pingüí que, a causa de les supersticions de l'època, van pensar que havia convocat els esperits del mar per lliurar-se d'ells i el van matar a cops de bastó. Quatre anys més tard, el tres de juliol de 1844, la darrera parella de què es coneix l'existència va ser caçada a l'illa d'Eldey, a Islàndia, molt a prop d'on, fins poc abans, hi havia hagut Geirfuglasker. L'ou que covaven va ser trepitjat durant la persecució dels dos ocells, posant fi a l'espècie i deixant els esfeníscids de l'hemisferi sud com els únics "pingüins" del planeta.