Any III d.C.

És bo que el Barça recordi la figura de Johan Cruyff, però encara seria millor que practiqués el cruyffisme i en fes un idea troncal, de club, com ho és la Masia, el 'Més que un club' o les seccions

Els noms de Johan Cruyff i el Barça estan vinculats pel que han significat l'un per a l'altre i pel que han aconseguit tots dos junts per al futbol. Això ja és als llibres, a les hemeroteques i videoteques i a la memòria col·lectiva del barcelonisme. Cruyff està present al Museu, al palmarès, a l'estadi que aviat culminarà la ciutat esportiva de Sant Joan Despí i segurament al nomenclàtor de Barcelona, quan la remodelació urbanística de l'Espai Barça sigui un fet. Però al final la pregunta sempre és si Cruyff estarà present al camp, sobre la gespa, perquè allà és on es va forjar la seva llegenda de jugador genial, de líder, d'icona; i allà també es va convertir en l'ideòleg del Dream Team i de tot el que ha vingut després, l'ideòleg del millor Barça de la història, l'ideòleg d'una identitat futbolística que fa reconeixible el Barça a través dels temps, tan és si juga amb el cadet, amb el femení o amb el primer equip.

 

Fa uns dies el club va recordar la figura de Johan Cruyff amb motiu del tercer aniversari de la seva mort amb unes xerrades amb els equips del futbol base de la Masia per recordar qui era i què va representar, però també per recordar alguns dels conceptes futbolístics i metodològics que va introduir en l’ideari futbolístic del club. Una iniciativa estimulant perquè la canalla entengui què fa als entrenaments i sobretot per què ho fa. Recordar, naturalment, però sobretot transmetre i perpetuar.

 

Incomprensiblement el club no actua amb la mateixa coherència sempre, i menys quan es tracta del primer equip. És cert que allà la pressió del resultat és més gran i que el mercat no sempre és igual de propici, però el que no pot fallar són les prioritats. Si l'equip basa el seu joc en tenir la pilota i fer-la circular ràpidament amb precisió, s'entén perfectament que el club gasti diners per fitxar jugadors com Arthur o De Jong i que n'incorpori d'altres de la Masia, com ara Aleñà o Riqui Puig. En canvi, és incomprensible que marxés Xavi (2015) i l'única reacció del club els tres anys següents fos portar Arda Turan, Andre Gomes i Denis Suarez.

 

És un exemple, però n'hi ha d'altres, com ara la connexió innegociable entre el primer equip i el futbol base, no només perquè és l'única manera de mantenir un model sostenible econòmicament, sinó perquè els jugadors fets a la pedrera (migcampistes, davanters, defenses i porters) han mamat el concepte futbolístic durant tota la seva formació i no necessiten que els ho expliquin. Ningú exigeix que el Barça tregui cada any tres o quatre joves amb nivell de primer equip, però si passen vuit anys entre la consolidació de Busquets i Pedro i la de Sergi Roberto està clar que alguna cosa no s'ha fet bé.

 

El Barça de Guardiola, sense dubte el millor de tots els temps, va ajuntar molts jugadors de gran talent, va ajuntar molts jugadors de perfil Barça, va ajuntar molts jugadors de la Masia i a la banqueta hi va tenir un cruyffista convençut. Potser sigui una alineació d'astres difícil de repetir, però és evident que el club ha de tenir fixat aquest rumb i no malgastar temps i recursos buscant dreceres o camins alternatius. La qüestió, per tant, no hauria de ser si el Barça de Valverde és més cruyffista que ahir i menys que demà. La qüestió és si el cruyffisme serà una etapa gloriosa que els culers podran explicar amb nostàlgia als seus nets o si aquests nets també el podran disfrutar de primera mà cada cop que vagin al Camp Nou, perquè s'haurà convertit en una idea troncal del club, com ho poden ser la Masia, el 'Més que un club', la propietat dels socis, l'ambició de ser el millor o les seccions.




Comentaris

envia el comentari