VAR i victimisme ridícul

És normal que un entrenador o un jugador es queixi puntualment, però convertir-ho en una estratègia compartida pel president, directius, cos tècnic, jugadors i premsa afí és un insult a l’esport

Quan el Reial Madrid trontolla a la gespa, s’acciona, de manera automàtica, tot un engranatge institucional i mediàtic per cercar excuses de mal pagador que justifiquin perquè l’imperi blanc no mana a la galàxia futbolística. És una dinàmica que s’ha anat produint repetidament en els darrers anys amb el senyor Florentino Pérez com a president totpoderós de l’entitat blanca. Cada vegada que el Madrid, secció futbol, secció bàsquet, es veu superat pel seu màxim rival, el Barça, es posa en marxa el relat del victimisme i de la falsa injustícia. Que si els àrbitres afavorien el Barça perquè Villar era més culer que Joan Gamper –deien abans– que si el VAR ens fa la vida impossible o el calendari ens és contrari –diuen ara–.

 

Més enllà de la poca consistència dels arguments, cal dir dues coses. En primer lloc, el victimisme no és propi d’equips grans. Ni el Madrid, ni el Barça, ni cap dels gegants europeus. Són conjunts nascuts per guanyar i si no és possible assolir tots els èxits –fet habitual, per altra banda en el cas de l’esport– la responsabilitat de la derrota ha d’assumir-la un mateix i no buscar culpables fora. Per norma, els equips grans tenen, per pura qüestió estadística, més probabilitats de ser objecte de possibles errors arbitrals –a favor o en contra– perquè tenen jugadors de gran talent tècnic que trepitgen més àrea que la immensa resta dels seus col·legues de professió. I, en segon lloc, el victimisme és ridícul quan s’erigeix en campanya orquestrada. És d’allò més normal i humà que un entrenador o un jugador pugui mostrar excepcionalment una queixa davant d’alguna anomalia objectiva, però convertir-ho en una estratègia compartida pel president, directius, cos tècnic, jugadors i premsa afí és, senzillament, un insult a l’esport.

 

Johan Cruyff, la figura més important del Barça dels darrers quaranta anys, juntament amb Messi i Guardiola, va viure i patir, com a jugador i com a entrenador, errades arbitrals grandioses, però sabia qui era, on estava i a qui representava. Guardiola, el seu deixeble avantatjat, va agafar el seu exemple. Ambdós van tenir motius per queixar-se i no ho van fer gairebé mai perquè van assumir que els errors arbitrals formen part del joc, especialment abans de l’arribada del VAR. Ambdós buscaven les raons d’una derrota a casa abans d’adjudicar culpes a tercers. Només quan s’eternitzaven els silencis dels que han de denunciar possibles vulneracions, que és competència de la junta directiva, havien de sortir ells a donar la cara per defensar la dignitat del vestidor. Allunyat el victimisme i la ploranera tradicional de can Barça van arribar els majors èxits i l’etapa de més glòria de la història del club. Per això són eterns. I per això, altres entrenadors prou mediàtics que sempre fiscalitzen els arbitres passaran a la història com a rondinaires entranyables i poc més. El show a la gespa, no a la sala de premsa. L’espectacle és cosa de Messi, no del míster. La denúncia que la faci la llotja, no l’amo de la banqueta.

 

Postdata: Guardiola, que no plora a la sala de premsa, ja ha guanyat 26 títols com a entrenador. 25 com a professional més un, el del campionat de Tercera Divisió amb el filial del Barça. Encara avui és l’èxit que recorda amb més estima.

 

Postada2: La presó preventiva a la qual ha estat sotmesa durant gairebé dos anys el president Sandro Rosell és una anomalia democràtica. Tant de bo ara que es pot explicar davant el jutge, pugui tornar aviat a casa, amb la seva gent.




Comentaris

envia el comentari