Florentino, desencadenat

El Reial Madrid està en coma però el seu factotum continua presumint de títols i de fitxatges prometedors mentre espera que la Champions torni a tapar-ho tot

Ningú diria que l’equip que ha guanyat les tres últimes Champions pugui arrossegar-se com ho ha fet el Reial Madrid durant la primera meitat de temporada. Molt poques vegades en la seva història l’equip blanc ha tancat la primera volta de campionat sumant tan pocs punts (33 de 57), marcant tan pocs gols (28) i obtenint una diferència de gols (+4) tan esquifida. Molt poques ha perdut tants partits (10 de 27) en només quatre mesos de competició. L’equip no té rumb, és vulnerable, acumula dimissions (Bale, Marcelo) i conflictes interns (Isco) i la banqueta elèctrica del Bernabéu ha consumit Lopetegui i Solari sense resoldre res, perquè els problemes importants no són a la banqueta sinó a la gespa i a la llotja. Sobretot a la llotja, perquè és allà on es decideix tot.

 

Kross, Modric, Ramos, Marcelo, Bale, Marco Asensio, Isco... són molts els jugadors importants que estan molt per sota del seu nivell. Després d’encadenar tres Lligues de Campions seguides pugen l’ego i l’absentisme i baixen la fam i el sacrifici pel col·lectiu. No s’ha fet res per evitar-ho. Ans al contrari, els jugadors van rebre tracte d’herois tot i haver quedat a 17 punts del Barça a la Lliga, tot i haver-se rendit al seu màxim rival per setena vegada en les deu últimes lligues.

 

Tothom a Madrid troba a faltar ara els 50 gols de Cristiano Ronaldo, però la realitat és polièdrica i també s’encaixen més gols que mai (24 en 19 partits). La paradoxa és que Florentino Pérez, el factotum del madridisme, va decidir que podia deixar marxar CR7 sense fitxar a ningú per pal·liar la descapitalització del seu atac, perquè amb Bale i Benzema ja tenien líder i ja tenien gol; en canvi, va imposar el fitxatge i la titularitat del porter Courtois i va ignorar els mèrits de Keylor Navas en el triple èxit europeu. Així és el Madrid de Florentino.

 

Va arrencar Lopetegui de la selecció espanyola i del Mundial per obrir la porta que havia tancat Zinedine Zidane amb el seu adéu a la francesa. Va trigar poc a acomiadar amb deshonor el tècnic basc després de perdre al Camp Nou i veure com el Barça s’escapava (-7 punts). Va provar d’inventar-se un Solari com imagina que es va inventar un Zidane, però com que l’invent no ha funcionat i el Barça s’ha distanciat encara més (-10), ja fa dies que remou cel i terra buscant el catorzè entrenador en els seus 18 anys de presidència.

 

I amb això anirà passant les pròximes setmanes. Amb això, i encarregant odes mediàtiques a les gambades de Vinícius per la banda, aixecant cortines de fum com el fitxatge de Brahim o sobreactuant atacs de victimisme i indignació amb el VAR per desviar l’atenció, mentre l’equip alterna brots verds com el dissabte contra el Sevilla amb partits raquítics com el de fa uns dies al camp del Betis, amb cinc defenses i un 28% de possessió de pilota, per acabar rascant els tres punts in extremis, però sobretot per guanyar temps i encendre unes quantes espelmes a Santa Orejuda. Perquè si ara estan a 10 punts del Barça, fa exactament un any estaven a 13, però això no els va impedir acabar cantant el We are the champions a l’Olímpic de Kíev. Un fenomen paranormal que s’ha repetit més d’una vegada (i més de dos) encara que aquest cop, sense CR7, semblaria un miracle amb tots els ets i uts.




Comentaris
Josep baucells miralpeix
Molt bé

envia el comentari