El miracle de Manresa

Durant els cinquanta anys que han passat des que el Manresa va aconseguir l'ascens a la divisió d'honor del bàsquet estatal, el club català només ha deixat de competir a l’elit en sis temporades

Enguany fa mig segle que es va produir un petit miracle esportiu a Manresa que perdura fins als nostres dies. Corria la temporada 1967-68 quan l’aleshores Manresa Kan’s, encara una secció del club de futbol CE Manresa, aconseguia l’ascens a la divisió d’honor del bàsquet estatal. Aquella fita va comportar la construcció d’un nou pavelló –el vell Congost– en una ciutat que respira passió per l’esport per la cistella ja des de la dècada dels trenta. En aquests cinquanta anys el bàsquet manresà només ha deixat de competir a l’elit en sis temporades, que es diu aviat atès els sempre precaris recursos d’un club humil en pressupost, però gegant en ànima i esperit, que s’ha sobreposat a tot en manta ocasions per sobreviure entre els més grans. Cal recordar, a més, temporades inoblidables a la dècada dels noranta, quan van arribar els títols de Copa (1996) i de Lliga ACB (1998), i també mítics jugadors que han defensat la samarreta blanc i vermella com Ed Johnson, Randy Stoll, George Gervin, Kenny Simpson o Derrick Alston, per citar alguns dels il·lustres foranis, i els Joan Martínez, Josep Maria Jofresa, Joan Creus, Rafa Martínez o l’inoblidable i sempre recordat Pep Pujolràs, entre els jugadors nacionals més estimats.

 

Aquesta temporada el Baxi Manresa, el darrer dels quinze patrocinadors que ha lluït a la samarreta en aquets mig segle –qui no recorda TDK, de 1985 a 2000?– està firmant un brillant exercici, tant a la pista, vistos els notables resultats aconseguits sota la direcció tècnica de Joan Peñarroya, com als despatxos, gràcies a la bona gestió del president Josep Sàez i del gerent Carles Sixto. Fa unes setmanes van anunciar que el deute de l’entitat s’havia reduït en 900.000 euros gràcies als patrocinadors, taquillatge i els ingressos per televisió, un fet que ha permès doblar el pressupost, que ha passat d’1,6 a tres milions d’euros. Són bones notícies per a un club que sempre disposa del pressupost més baix de la competició i que ara presenta una viabilitat econòmica ben encarada, un deute finançat i pactat i una proposta esportiva –tant pel primer equip com pels conjunts de la base– que augura estabilitat i permet somriure els més de 3.300 abonats i aficionats que cada quinze dies omplen el Nou Congost per encoratjar l’equip al crit de “Som-hi Resa”, una divisa col·lectiva que forma part d’un himne que recorda que “som l'equip que no té por, amb l'impuls de l'afició, avis i néts, som-hi Resa, sempre drets!”.

 

L’orgull pels colors, la persistència i l’esperit de sacrifici donen sentit a aquest petit miracle esportiu a la capital del Bages, avesada a viure altres miracles, alguns de més llegendaris, com el que es rememora cada 21 de febrer per recordar que aquest dia de 1345 una misteriosa llum provinent de la muntanya de Montserrat entrava pels vitralls de l'antiga església del Carme mentre les campanes repicaven soles, conta la llegenda popular, i que es va entendre com un senyal diví a favor d’una ciutat castigada pel bisbe de Vic, contrari a la construcció de la sèquia de Manresa per terres del bisbat. Avui són els timbals dels grups d’animació del Congost qui fan saber a tothom que la llum esportiva continua il·luminant el bàsquet manresà. I per molts anys.




Comentaris

envia el comentari