Núñez, llums i ombres

Sempre agrairé a Núñez que el 1988 confiés en Johan Cruyff, però fa mal recordar les formes com el va acomiadar el 1996, un fet que va generar una picabaralla en el barcelonisme difícil de guarir

Tota una generació de culers vam aprendre a estimar el Barça sota la presidència de Núñez en una època en què semblava que els governants eren infinits: durant la dècada dels vuitanta i bona part dels noranta només vam conèixer un sant pare, Joan Pau II; un president de la Generalitat, Jordi Pujol; un president del COI, Joan Antoni Samaranch; un president del govern espanyol, Felipe González; un rei, Joan Carles I; un alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, i un president del Barça, Josep Lluís Núñez.

 

Resulta altament complex fer una retrospectiva de la trajectòria de Núñez al capdavant del Futbol Club Barcelona. Per fer-ne un bon diagnòstic valoratiu cal tenir en compte aspectes quantitatius i també elements qualitatius que no estan exempts del grau de complicitat emocional que es pogués tenir amb l’arquitecte d’una manera d’entendre el Barça, el nuñisme, una fe que se situa entre el conservadorisme costumista i l’especulació emocional. També és complex l’anàlisi d’una etapa llarga, intensa, amb massa alts i baixos esportius i institucionals. I perquè per entendre qui fou exactament el president Núñez cal endinsar-se en la personalitat del personatge i això, a pesar de les mil caricatures mediàtiques que li feren –i que el van humanitzar– només està a l’abast dels pocs, molt pocs, que el van conèixer de veritat. Jo només vaig coincidir amb ell en una entrevista per a El Temps el 1999, coincidint amb el centenari del club, una entrevista que Núñez va acceptar sense ni tan sols saber que existia aquest setmanari.

 

Diria que Núñez va ser tan atípic que fins i tot les eleccions que el van dur a la llotja del Camp Nou foren atípiques. L’empresari d’èxit del totxo a la Barcelona tardo-franquista, volia ser reconegut públicament i va pensar que el Barça era la via més ràpida per seure al costat dels que manaven de veritat. I és per això que sense provenir de cap família barcelonista tradicional va guanyar les primeres eleccions per sufragi universal celebrades a can Barça d’ençà el final de la Guerra Civil. Era l'any 1978. Guanyà per ben poc i d'una manera força polèmica. En aquells comicis el candidat amb més opcions de victòria era Víctor Sagi que, per circumstàncies mai prou ben explicades, va plegar a mitja campanya. Diuen que circulaven dossiers que atemptaven contra la seva intimitat. Sense Sagi qui tenia més opcions era el candidat continuista de l’etapa Montal, Ferran Ariño, el qual va ser víctima d'una difamatòria campanya de la premsa afí o comprada directament per Núñez, on s’acusà Ariño de pertànyer al PSUC quan havia estat un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya. La llufa comunista va ser decisiva perquè Núñez derrotés Ariño i també en bona part gràcies a la presència d’un tercer candidat, Nicolau Casaus, el preferit de les penyes, que va beneficiar al constructor en dividir el vot barcelonista tradicional. Després Casaus es va integrar a la junta del nou president.

 

Si parlem en termes quantitatius, el palmarès esportiu de l’etapa presidencial de Núñez és prou important: 176 títols guanyats entre totes les seccions professionals, dels quals una trentena foren aconseguits per l’equip de futbol. Vist en perspectiva, la pregunta és, són molts o pocs? Ho deixo a consideració de cada soci i aficionat. També és indubtable reconèixer-lo el creixement patrimonial i social del club durant més de dues dècades, ja fos per la seva acció estratègica o senzillament perquè el club havia de créixer per la mateixa evolució institucional que van viure els grans clubs europeus amb l’entrada de la televisió i el merchandising al món de l’esport d’elit.

 

Núñez va projectar el Barça a imatge i semblança dels seus negocis. Calia fer créixer el club al preu que fos, sense el que ell considerava romanticismes com ara la dimensió del “Barça més que un club”, divisa amb la qual mai no es va sentir còmode i que només va utilitzar com a instrument propagandístic per mirar d’aconseguir els seus propòsits en la pugna pel poder econòmic del futbol espanyol contra el Reial Madrid. Núñez era dels que pensava que el fi justifica els mitjans. Tenia l’obsessió que el Barça fos un club independent de tot poder polític, econòmic i mediàtic. I és per això que sempre va veure Jordi Pujol com la ma negra que el volia apartar del Barça. El 1989 un candidat afí al món convergent, Sixte Cambra, va plantar-li cara a la reelecció, però Núñez tenia al seu costat en aquells moments un entrenador que havia fitxat un any abans, Johan Cruyff, i això el feu imbatible. Després Cambra es va integrar a la junta de Núñez.

 

Estic convençut que la personalitat del personatge, marcada per un caràcter inestable, massa mogut per consells desafortunats i per emocions gens contingudes fou, en massa etapes del seu mandat, més aviat un problema que no pas una solució per a dirigir l’entitat, que Núñez sempre feu des de les oficines de la seva empresa al carrer Urgell. No suportava que ningú li fes ombra, ni als despatxos ni a la gespa. Només així es pot entendre les seves picabaralles amb jugadors i entrenadors de renom, com Neeskens, Schuster o Maradona, i la més sonada, amb Johan Cruyff. Sempre agrairé a Núñez que el 1988 confiés en l’holandès, però fa mal recordar les formes com el va acomiadar el 1996, un fet que va generar una picabaralla en el barcelonisme difícil de guarir. Perquè no parlem de dues visions de gestionar el club, sinó de dues maneres d’entendre la vida.

 

Descansi en pau, president Núñez. El meu condol a la família i als barcelonistes que el van estimar.




Comentaris

envia el comentari