Pucurull: "Començar a córrer als 40 anys em va canviar la vida"

En aquesta entrevista amb El Món, el popular atleta de 77 anys i 45 maratons a les cames reivindica els beneficis de l'exercici a peu en la gent gran

Miquel Pucurull (Barcelona, 1938) és la memòria -privilegiada- de la marató de la capital catalana i un exemple de com posar-se a córrer als 40 anys començant de zero i ja no parar. Més de tres dècades després acumula 45 maratons i centenars d'altres curses. Conegut com a Pucu, amb una joventut gens fàcil, aquest popular atleta reivindica els beneficis de l'exercici a peu, especialment en la gent gran, i relata l'evolució dels 42,195 km barcelonins. Ara ha traslladat tota la seva experiència en el llibre 'Mai no és tard' (Columna), amb l'edició del periodista Marc Cornet i el pròleg d'Empar Moliner. Els guanys de l'obra van destinats íntegrament a la investigació per a la diabetis infantil.

Vostè no surt a la tele, però el coneix moltíssima gent del món del córrer. Se sent una mica el representant del corredor anònim?
Amb franquesa, no. Em sembla exagerat. La cosa ve perquè tinc una edat i, clar, no és gaire freqüent que hi hagi persones grans que corrin maratons. Em sento molt gratificat quan diuen això.

El molesta que l'anomenin l'avi de la marató?
No, en absolut. També em diuen l'avi Pucu i coses semblants. Les accepto amb molt de gust. Em sento molt reconegut en el món del córrer. Se'm respecta. No pels meus mèrits atlètics, sinó pel fet que sóc gran, i tinc temps per dedicar-me a escriure o al que sigui per col·laborar en aquest món. De debò, quan un es fa vell és molt important poder ser estimat i jo me'n sento.

Vostè tenia 38 anys, pesava 84 kg -estava gras- i va patir un petit ensurt, una taquicàrdia forta. Va decidir anar al metge. Amb ell va començar tot?
[Riu] No de seguida. Encara vaig trigar a posar-me en forma. Jugava a bàsquet de jove, però des dels 27 anys no feia cap esport, per la feina, pel que sigui... I vaig anar al metge a la Corunya -vivíem allà perquè hi treballava- perquè em sentia molt estressat. I em va dir: "El problema que tens és que no fas exercici. Has de fer alguna cosa". I no vaig fer res fins un any més tard, ja a Barcelona, quan vaig llegir a l'Avui una carta d'un home que deia que havia corregut la marató de Nova York i estava encisat. Era el 1979 i aquí no corria ningú pel carrer.

Aquest home era Ramon Oliu...
Sí. Ell era qui havia engegat la marató de Catalunya a Palafrugell un any abans i la traslladava a Barcelona el 1980. I en aquella carta recomanava fer exercici i deia que si algú volia seguir la seva pauta passés pel seu despatx, que era la redacció de la revista Marathon Catalunya. I així va ser. Em va servir per començar.

Un pioner, gairebé un visionari, Oliu.
Un autèntic personatge. El món del córrer popular el va engegar ell, això és claríssim.

[Impulsat per Pucurull, es va inaugurar el 2013 un monòlit a Montjuïc en homenatge a la figura d'Oliu, mort el 2005]

Bé, entre el metge i aquella carta, sí que va començar tot.
Feia 10 anys que no anava al metge. I vaig fumar fins els 35, molt, dos paquets diaris, però no m'empassava el fum. Era fumador de postureig, que diuen ara. També menjava molt malament. Recordo que abans d'anar a dormir encara em fotia una bossa de magdalenes. Sóc molt de dolç i he d'anar en compte amb el pes, m'engreixo fàcilment. El cas és que vaig començar a córrer pel pes més que per salut, tot i que puguin ser el mateix. Havia provat moltes dietes i res. Vaig perdre quilos ràpidament.

I va participar en la seva primera marató.
Vaig sortir a trotar per primer cop l'agost del 1979 -ni explico com van ser aquells dies inicials-, i el març del 80 feia la marató de Barcelona. Massa poc temps. Ara no ho recomanaria a ningú, però aleshores hi havia poca informació i era difícil d'aconseguir.

Quilos de menys a part, què va suposar per a vostè començar a córrer?
Em va canviar la vida. Una de les coses que em passaven, per l'estrès, etc, és que tenia la impressió que no arribaria a gran. I n'estava bastant segur. Al diari llegia de tant en tant un infart en un home de 40 anys... Tenia aquesta cosa hipocondríaca, o digues-li com vulguis, i això al córrer em va desaparèixer absolutament. I, afortunadament, no m'ha tornat mai més.

Si no hagués corregut, i perdoni la pregunta, ara estaria mort?
Segur. Bé, ho he dit radicalment i mai se sap, però crec que sí. És molt probable que ja no hi fos.

Què més li va aportar el córrer?
Corrent traiem unes endorfines -mèdicament demostrat- que et donen benestar. Et trobes bé. Havia fet altres esports d'adolescent, però cap té els avantatges del córrer. Ara una universitat americana ha descobert que fins i tot va bé per la memòria, que l'activa. Resumint, que hi vaig anar trobant molts avantatges. Per córrer només has de sortir de casa, sol si vols, a l'hora que sigui i és econòmic. I després a les curses vaig palpar-hi un gran ambient i això va acabar d'enganxar-m'hi.

Com convenceria a una persona que mai no hagi corregut i que no el motivi fer-ho?
Si tens 30 o 40 anys, el més normal és no notar cap gran davallada física, però a partir dels 50-55 si no fas alguna mena d'exercici estàs perdut, te'n vas avall i avall. I als 60 la cosa encara es complica més. Si no volen córrer, que es moguin, que caminin, que pugin escales. En el món modern hi ha ascensors, escales mecàniques etc i això va en detriment del nostre cos. Quan et fas gran es torna imprescindible moure't.





Comentaris

envia el comentari