'Córrer': l'escombriaire que era ovacionat

Echenoz narra la història de l’atleta txec Emil Zatopek, un fondista excepcional maltractat pel comunisme
Córrer, llibre de Jean Echenoz.
Córrer, llibre de Jean Echenoz. | Anagrama

L’extraordinària vida de l’atleta txec Emil Zatopek (1922-2000), l’únic home capaç de guanyar els 5.000, 10.000 metres i la marató en uns mateixos Jocs Olímpics (Helsinki 1952), i a la vegada víctima dels totalitarismes del segle XX, és plasmada per l’escriptor francès Jean Echenoz a ‘Córrer’ (Raig Verd, en català/Anagrama, en castellà). No és una biografia tradicional, sinó un retrat novel·lat a càmera ràpida, tal com Zatopek no parava de córrer i córrer, des de la seva glòria esportiva –va arribar a ser, literalment, invencible- a la degradació que el va sotmetre el règim comunista de Txecoslovàquia passant per la invasió nazi que va viure d’adolescent. En definitiva, és una pinzellada històrica del segle passat conjugada en un dels millors fondistes de tots els temps.


Echenoz trasllada al lector la paradoxa primer d’un noi que no volia córrer i ho feia millor que ningú -així és com va guanyar les primeres curses a la fàbrica on treballava-, de convertir-se després en una icona al seu país contra el feixisme al guanyar dues medalles a Londres 1948 i fer història a Helsinki 1952 i a combatre finalment la pròpia deriva txecoslovaca a la Primavera de Praga el 1968. “Ell corria per fugir de la dictadura, però a la vegada, per al règim era un símbol, un exemple i un ostatge, tot junt. A més a més, hi ha aquesta ambigüitat d’un tipus obligat a obeir el règim que, al mateix temps, corre perquè la seva carrera és una manera de lluitar”, escriu Echenoz al llibre.


 

Tot i les circumstàncies adverses que li va tocar viure i de les seves gestes als estadis, Zatopek no va abandonar mai el seu aire dòcil i amable, d’una certa innocència exemplar, i aquest tarannà el va fer enormement popular. Echenoz narra com l’anomenada Locomotora Humana va ser espiada, distorsionada en les entrevistes als diaris del règim i limitada en les seves participacions a l’estranger. Però mai no va perdre el somriure. Igualment, ja retirat, va ser condemnat a treballar en una mina d’urani i posteriorment a fer d’escombriaire a Praga, cosa que va provocar un fet insòlit: els veïns sortien de casa per aplaudir-lo mentre ell recollia les bosses. I és que la seva sola existència ja era un problema pels feixistes de tot tipus. Tenia un talent natural i únic: córrer, i no li calia res més per posar nerviós al poder.


L’escriptura d’Echenoz, extremadament neta i amb una ironia molt seva, de capítols curts, s’adapta perfectament a la lleugeresa de Zatopek, entesa en el millor sentit. Per a ell la seva gambada desmanegada significava resistir i transmetre la bellesa de l’esport davant les injustícies d’un segle tan convuls. Ja gran, va firmar l’autocrítica, va rebre el perdó –“quina altra cosa pot fer per viure finalment en pau?”, es pregunta l’autor- i va acabar treballant al Centre d’Informació d’Esports. El 2013, una dècada després de la seva mort, va ser escollit com el millor corredor de la història.

 

Echenoz, de 70 anys, té una llarga trajectòria literària, amb llibres tan celebrats com ‘Me’n vaig’, Premi Goncourt del 1999, el més important de les lletres franceses, o les germanes de ‘Córrer’, ‘Ravel’ –sobre la vida del compositor- i ‘Llampecs’ –basada en l’enginyer Nikola Telsa. Però és precisament ‘Córrer’, publicada per primera vegada el 2008, ja un clàssic de la literatura esportiva, la seva obra més venuda i traduïda.





Comentaris

envia el comentari