Tal dia com avui Franco va espanyolitzar el Barça

El dia 1 de febrer del 1941, ara fa 76 anys, va entrar en vigor el decret del Consejo Nacional de Deportes que obligava els clubs a 'espanyolitzar' el seu nom
El camp de Les Corts, amb l'escut modificat pel franquisme. | Seguí / FC Barcelona

L'arribada dels franquistes a Barcelona, el gener del 1939, i la instauració del nou règim dictatorial del general Francisco Franco Bahamonde van suposar un canvi radical en la manera de viure dels catalans. Se'ls truncaven les llibertats, se'ls prohibia expressar-se en la seva pròpia llengua i se'ls acabaven les possibilitats de desenvolupar la memòria històrica i la cultura del país. Entre tot aquest daltabaix, l'esport, com no podia ser d'una altra manera, també patia la involució imposada per Franco i pels seus seguidors. Els clubs esportius van ser víctimes, com ho foren les empreses públiques, l'administració i les entitats civils, de l'anomenada "depuració". En altres paraules, l'expulsió dels socis i directius que no combreguessin amb els ideals del Glorioso Movimiento Nacional. Aquesta fou la primera mesura, de caràcter urgent, però en vindrien moltes més com els canvis d'escut, de colors i, en darrer lloc, de nom. L'1 de febrer del 1941, avui fa 76 anys, entrava en vigor el decret del Consejo Nacional de Deportes que obligava a modificar la denominació de clubs "en cuyo nombre figuren palabras extranjeras".


Els dirigents del militaritzat Consejo Nacional de Deportes van decidir, a mitjan 1940 i amb el suport del règim, imposar una forta puresa lingüística i convertir al castellà tots els estrangerismes, incloent-hi el català, que formaven part de l’esport. L’espanyolització era pel nou règim quelcom urgent i que havia d’emprendre’s com abans millor per adoctrinar els catalans, amb la qual cosa la imposició del castellà com a llengua vehicular era essencial. La castellanització anava contra l’anglès, per ser llengua estrangera, i contra qualsevol nacionalisme regional com a Catalunya o València, adscrites a la causa republicana fins poc abans del cop d’Estat. La decisió del C.N.D, de la mà del general José Moscardó, no era en absolut esportiva, formava part del projecte dictatorial del govern i s’havia d’imposar ràpidament. 


 

Segons explica l'historiador i autor d'obres com Les 1.001 històries de la Barcelona del Segle XIX, Abraham Giraldés, el general Moscardó "va tenir un paper essencial presentant tota una base ideològica que li va merèixer ser membre de la Delegación de Deportes i president del Comitè Olímpic Espanyol". De fet, l'interès per l'esport del militar, segueix Giraldés, "és d’abans de la guerra. Formà part la Junta Nacional de Educación Física de la República i i fou director de l'Escuela Central de Educación Física de Toledo. El franquisme es proposà usar l’educació física per modelar les noves generacions d’acord amb els valors de la dictadura". L’eliminació dels estrangerismes i, ja de pas, de llengües que molestaven -com el català-, era urgent i no hi havia temps per esperar a final de temporada.


 

Setmanes abans de l'entrada en vigor del decret, els clubs i entitats amb noms catalans, bascs, gallecs o anglesos van rebre la comunicació de la Jefatura Provincial de Propaganda que els emplaçava a canviar la denominació abans de l'1 de febrer, dia límit per acatar la normativa. El FC Barcelona ho va fer oficial en l'acta de junta directiva del 13 de novembre del 1940. Segons la documentació arxivada pel Barça i a la qual ha tingut accés El Món, la nota de l'administració és clara i "recuerda la necesidad de españolizar completamente el nombre del club, de manera que, en lugar de 'F.C. Barcelona' se (denominará) -digo- denomine Club de Fútbol Barcelona, expone, como ejemplo". I així fou. El 15 de gener del 1941, el Barça enviava a la Federació Catalana de Futbol la seva decisió, que perduraria fins el novembre del 1973: "Comunicar a la Federación Catalana de Fútbol, en cumplimiento de las disposiciones dictadas por el C.O.E.-C.N.D., la nueva denominación de este club, que en adelante se intitulará Club de Fútbol Barcelona".


 

Acta FC Barcelona del 15 de gener del 1941. | Centre de Documentació FCB

 

Els altres clubs feren el mateix: L'Athletic Club de Bilbao va passar a dir-se Atlético de Bilbao i l'Sporting de Gijón, Real Gijón, entre molts d'altres canvis. La resta de catalans tampoc es van salvar, com el Club Deportiu Júpiter, l'equip dels anarco-sindicalistes del Poblenou, amb una bona massa social en aquelles èpoques. El Júpiter estava, fins i tot, pitjor considerat que el Barça i el franquisme no va perdonar-li la vida: canvi de nom a Club Deportivo Hércules, canvi radical d'escut, sense l'estrella i sense la senyera, i trasllat de camp a la Verneda, per desarrelar-lo del Poblenou.

 

La senyera corria més pressa

 

Tornant al Barça, el club català -encara sense el novè Marquès de Mesa de Asta (Cadis), el senyor Enrique Piñeyro, de president- va canviar d'escut abans de canviar de nom. Altra vegada per "recomanació" de la dictadura, la comissió gestora de l'entitat presidida per Joan Soler Julià va decidir substituir les quatre barres catalanes de l'escut per només dues, amb una argumentació que quedarà per a la història. La Federació Espanyola de Futbol manifestava, en cartes enviades els dies 7 i 21 d'agost del 1939, que l'escut de la ciutat de Barcelona només disposava de dues barres vermelles al costat de la Creu de Sant Jordi i que, per tant, el Barça no tenia cap justificació per mantenir la quadribarrada al seu escut. El dia 12 de setembre del 1939, el club canviava l'escut: "Asesorada la Comisión Gestora de lo que hace referencia a la composición del escudo de la ciudad de Barcelona, y resultando que son dos en lugar de cuatro las barras que figuran en el mismo al lado de cada cruz en el Escudo Heráldico de la Ciudad, se acuerda modificar la insignia del F.C. Barcelona en este sentido y comunicarlo a la Delegación de la Federación Española de Fútbol en Cataluña, en confianza de que será aprobada."


 

Acta del FC Barcelona del 12 de setembre del 1939. | Centre de Documentació FCB.

Els Montal, pare i fill, aconseguiren redreçar una situació tensa i incòmoda per als socis i aficionats culers. L'any 1949, i aprofitant les Noces d'Or de l'entitat, Agustí Montal Galobart, president des del 20 de setembre del 1946, va decidir democratitzar el màxim possible el club i retornar-li, entre d'altres decisions, les quatre barres originals de l'escut, avui dia encara visibles. Agustí Montal Costa, fill de Montal Galobart, va recuperar el nom de Futbol Club Barcelona a les acaballes de la dictadura, el novembre del 1973.




Comentaris
300 anys els avalen
Espanya sempre interessada en voler-nos esborrar del mapa, des de fa 300 anys. I no ho oblidem, encara hi ha colons a casa nostra programats per aconseguir-ho.
Ramon
Espanya (no ja el franquisme sinó Espanya en general) vol castellanitzar-nos, ho ha aconseguit a mitges i l'actual ERC valora aquest etnocidi com una "riquesa brutal", però fer-nos canviar FC per CF anava més aviat contra l'anglès. També van haver-se de castellanitzar el nom, tots els clubs cantàbrics que el tenien, i tornen a tenir-lo, en anglès. I el mateix van intentar amb el lèxic del propi esport. Amb poc èxit, només s'ha eradicat o mig eradicat "hands", "referee" i "míster".
Ramon
Van intentar castellanitzar la pròpia paraula "fútbol", per dir-ne "balompié". Sense èxit. "Saque de esquina" encara els ho sents dir, però és infinitament més comú "córner". Qui diu "pena máxima", per "penalty"? I si els espanyols no van intentar eradicar també el crit de l'aliron, només deuria ser perquè ignoraven que provenia de l'alegria amb la que les siderúrgies basques rebien bones notícies de la cotització del ferro en el mercat anglès ("All iron!").
Ramon
Però allò no va cenyir-se només a l'esport ni va tenir només l'anglès en el punt de mira. Els espanyols, que ja llavors eren "no nacionalistes", també van intentar canviar l'afrancesat "coñac" per "jeriñac". La ce al final de paraula tampoc no era que els sigués gaire genuïna, tanmateix, això ja importava menys perquè no la pronuncien pas ("Lolo, pómme un coñà!", els sents cridar en el seu hàbitat natural, el bar).
marcos
El falangista Paulino Alcántara Riestra -máximo goleador de la historia del Barça tras Messi- era el responsable del fútbol en el Barça en los años de postguerra. Camisa negra en la Guerra Civil de los Flechas Begras italiano, era falangista y el vigilante de can Barça. Hoy, su bisnieto IGNACIO AYMAR ALCÁNTARA reivindica su memoria. También sus nietas a las que homenajeo el Barça hace unos años. Alcántara era tan grande como jugador como fascista. Marcos

envia el comentari