Sergio Busquets o el Messi invisible

El migcampista de Badia compleix 10 anys gloriosos al primer equip del Barça
Sergio Busquets, en el partit davant el Reial Madrid.
Sergio Busquets, en el partit davant el Reial Madrid. | FC Barcelona

Pep Guardiola ha triomfat com a tècnic perquè, més enllà de qualsevol cosa, ha estat fidel a les seves idees. El joc de posició que practiquen els seus equips li ha permès exercir una supremacia en totes les lligues en què ha entrenat, però, més enllà dels seus èxits esportius, el fet de no abandonar el seu llibre d’estil quan la Champions League ha castigat la seva proposta ofensiva és, probablement, la major de les seves virtuts.

 

D’aquesta llavor concreta han crescut moltes plantes, però una de les que (segur) que enorgulleix més el mànager català és la de Sergio Busquets i Burgos. No té gol. No és un futbolista excessivament polivalent: la posició de central és l’única a la qual pot rendir a un nivell similar a la de migcampista posicional, la seva. No és un jugador que destaqui pel desplegament físic que té, la rapidesa amb què executa els moviments ni la seva velocitat punta. En el joc aeri tampoc és un expert. La seva posada en escena no és excessivament estètica. En general, no és un esportista que es faci notar a ulls de l’espectador general, que veu el futbol per mera distracció i sense fixar-se en tot el que aquest implica en l’àmbit tàctic. Potser tot plegat fa que en cap moment de la seva carrera hagi estat considerat entre els millors del món en els premis individuals, però això mai no amagarà que el de Badia fa molts anys que és el millor migcampista defensiu del món.


 

No és la planta més bonica ni la que dona més fruits, però sense que ella no hagués nascut un 13 de setembre del 2008, contra el Racing de Santander al Camp Nou i després d’un inici de temporada trontollant, l’ecosistema que ha format el Barça en els darrers deu anys no tindria cap mena de sentit. Segurament ni s’hagués creat o no hagués crescut de la mateixa forma. Qui no arrisca no pisca, que diuen, i amb ell el conjunt blaugrana va caçar el peix que millor ha entès –i permès– el joc que ha enamorat tothom en l’última dècada. La seva intel·ligència substitueix la majoria dels seus defectes i, pel camí, ha provocat que futbolistes de talla mundial hagin hagut de reinventar-se (Javier Mascherano) o buscar sort en algun altre indret d’Europa (Yaya Touré). L’època gloriosa del Barça de Guardiola no s’entén sense Messi, Xavi ni Iniesta, però tampoc sense ell; els exitosos anys de la selecció espanyola de futbol no tenen sentit sense la seva presència al terreny de joc i no és cap sorpresa que Vicente del Bosque l’elogiés amb la seva famosa frase “si tornés a ser futbolista, m’agradaria ser com ell”. Luis Enrique i Valverde n’han tingut prou amb envoltar-lo d’un mig del camp consistent. La resta ha quedat escrit als llibres d'història.


 

Entre l’afició culer, que veu com Leo Messi es va fent gran encara que el seu rendiment sobre la gespa no ho demostri, ans al contrari, és força comú escoltar la següent pregunta: “Què serà del Barça quan es retiri Messi?” El més normal és que la retirada de l’astre argentí vingui acompanyada d’uns anys de regeneració inevitables després de perdre el (o un dels) millor(s) jugador(s) de la història. La pitjor notícia és que, excepte sorpresa majúscula, el seu adeu vindrà acompanyat del de Sergio Busquets, que només és un any més jove. Llavors, segurament, el món del futbol s'adonarà del llegat del de Badia; el món del futbol s'adonarà que ha perdut el mateix Messi i el Messi invisible.





Comentaris
Ramon
Per què, Sergio? Ell va dir que tant li feia Sergio com Sergi. I que hi ha qui li diu de cadw manera. Si alternéssim Sergi i Sergio voldria dir que a nosaltres també ens és indiferent la castellanització, la colonització, l'assimilació, l'etnocidi. Dir-li sempre Sergiio implica que no ens és indiferent sinó que ja ens està bé i hi col.laborem encantats.

envia el comentari