“Habitualment es diu que sóc lliure en la mesura en què cap home ni cap grup d’homes interfereixen en la meva activitat. En aquest sentit, la llibertat política és, simplement, l’espai en el qual un home pot actuar sense ser obstaculitzat per d’altres. (…) El criteri de l’opressió es refereix al paper que crec que juguen altres humans, directa o indirectament, intencionadament o sense voler, a l’hora de frustrar els nostres desitjos. Com més gran sigui l’espai de no interferència més gran serà la meva llibertat. Això és el que volien dir els filòsofs polítics anglesos clàssics quan feien servir aquesta paraula. Dissentien, però, sobre com de gran pot ser o ha de ser aquest espai”
(Isaiah Berlin, Dos conceptes de llibertat i altres escrits)
M’explicava un teòric de la política que la llibertat que defensa una tradició de pensament que va de John Locke a Isaiah Berlin i sobre la que se sustenta en bona part la democràcia consisteix, sobretot, en protegir un espai de no interferència absolutament sagrat, on l’individu pugui actuar amb plena autonomia.
És possible, però, avui, mantenir un espai de privacitat suficientment ampli i consistent? Dia rere dia veiem, per exemple, com diversos shows televisius donen la raó als sociòlegs que parlen de la mercantilització de la intimitat. Un dels casos més sonats de les darreres setmanes ha estat el de Belén Esteban, l’ex del torero Jesulín. El defensor del menor de la Comunitat de Madrid ja va actuar d’ofici després de rebre repetides denúncies pel supòsit que la famosa s’estigui guanyant un sou a costa d’esbombar dia sí, dia també, davant les càmeres la vida privada de la seva filla, menor d’edat.
L’altre cas, més recent encara, és el de les filles de Zapatero. No sabem si el president del Govern espanyol exigirà també a alguna instància judicial internacional que prengui algun tipus de mesura contra el The New York Post i el diari El Mundo pels comentaris realitzats -amb força mala baba, per cert- sobre el goticisme de les seves dues filles -també menors-, arran de la publicació d’una foto oficial de família amb els Obama, a les portes mateix de la Casa Blanca, on les dues teenagers de Zapatero apareixen amb la indumentària d’una tribu urbana, gens pròpia d’una cimera internacional.
Però hi altres ingerències encara més sofisticades que les que afecten a la sempre controvertida relació dels mitjans de comunicació amb els personatges públics. Els impostos en són una de molt important. Una pujada d’impostos sempre és una manera de limitar l’actuació dels individus, especialment si aquest increment afecta als dos pilars fonamentals de la capacitat d’acció com són la renda i el consum. A d’altres països amb una llarga tradició impositiva, unes taxes elevades són precisament la garantia més dúctil per a un espai de llibertat més ampli. Un bon sistema de serveis socials, bones infraestructures d’assistència i de suport a la tercera edat o a les famílies en general han estat durant molts anys la contrapartida que ha permès que en alguns països del nord d’Europa un alt nivell impositiu fos sinònim de més llibertat per les classes mitjanes i treballadores, que l’han considerat precisament com una garantia d’un major benestar i no al revés.
No és el cas espanyol, òbviament. Aquí cada pujada d’impostos té tota una altra cadència i més si es té en compte que la renda mitjana de les famílies és gairebé la meitat que la de la mitjana europea. És insultant, per exemple, veure en un canal de televisió com el ministre Pepiño Blanco no en té ni idea que l’IVA que s’aplica als bolquers és el de productes de luxe i no el de primera necessitat, com defensava equivocadament. Pot semblar una boutade, però es tracta d’una nova mostra d’insensibilitat respecte a les conseqüències reals i quotidianes que pot tenir la crisi en les famílies, cada dia més ofegades per les circumstàncies… Probablement, Blanco i, sobretot, Zapatero estan convençuts que desviant l’atenció amb la polèmica llei de l’avortament i amb la píndola de l’endemà a l’abast de tothom, els bolquers passaran a ser un maldecap menor per a la cistella de compra de la gran majoria de ciutadans espanyols i catalans. S’equivoquen. Simplement obren foc nou.
