Barcelona, 15 anys comptant-se per milions

El 15 de febrer de 2003 el món sencer sortia al carrer per protestar contra la invasió de l’Iraq i a la capital catalana s'hi arreplegava un nombre de persones similar al de les manifestacions independentistes actuals
Manifestants a Londres el 15 de febrer de 2003
Manifestants a Londres el 15 de febrer de 2003 | Reuters

“Ningú pot permetre que la seva política sigui determinada pel nombre de gent que es manifesta a Barcelona”. No ho diu Mariano Rajoy l’any 2018, sinó George Bush pare l’any 2003. L’expresident dels Estats Units feia aquestes declaracions després que el dia 15 de febrer d'aquell any un milió i mig de persones es manifestés a la capital catalana per posar el seu gra de sorra en la mobilització simultània més gran de la història. El món va sortir al carrer per protestar contra la intenció de l’aleshores president dels EUA, George Bush fill, d’envair l’Iraq per acabar amb Saddam Hussein.


La capçalaera de la manifestació 'No tinc por'
La capçalaera de la manifestació 'No tinc por' | Jordi Borràs

El ‘No a la Guerra’ de l’Iraq ha sigut la manifestació més multitudinària de la història. Més de 35 milions de persones repartides en 350 ciutats d'arreu del món van sortir al carrer. En el cas de Barcelona, només les manifestacions a favor de la independència de Catalunya han sigut superiors en nombre de participants. De fet, la manifestació 'No tinc por' del passat 27 d'agost per condemnar els atemptats terroristes va agrupar una tercera part de la gent que va assistir a la manifestació del 2003, concretament mig milió de persones.

El govern espanyol va voler rebaixar el número de participants d'una manifestació que protestava contra la decisió del seu president, José María Aznar, d'anar cap a l'Iraq agafat de les mans de George Bush i Tony Blair. Aquell dia, que Madrid i Barcelona van sortir al carrer a fer el mateix crit, la capital espanyola va concentrar dos milions de persones i la catalana, un i mig. Moncloa va rebaixar-ho a 650.000 en el primer cas i a 350.000 en el segon.


Tony Blair, George W. Bush i José María Aznar
Tony Blair, George W. Bush i José María Aznar | Reuters

La macromanifestació mundial per rebutjar l'invasió de l'Iraq no va fer que els principals protagonistes d'aquella operació militar s'ho pensessin dues vegades i el març de 2003 va començar la guerra. Les conseqüències, devastadores. Pocs dies després de l'inici del conflicte, el mes d'abril d'aquell any, un tanc de l'exèrcit nordamericà dispara un projectil contra l'Hotel Palestina, a Bagdad, cosa que provoca la mort del periodista ucrainès Taras Protsyuk, de l'agència Reuters, i del periodista espanyol José Couso, de Telecinco

L'atac a aquell hotel va indignar la població espanyola i el món del periodisme. Durant uns dies, els periodistes deixaven les càmeres a terra quan Aznar entrava a llocs on hauria de ser gravat, com el Congrés dels Diputats. 


 

Un any més tard, l'11 de març de 2004, es produeix l'atemptat de Madrid. La massacre acaba amb quasi 200 morts i més de 2.000 ferits. La mala gestió del govern d'Aznar, que va insistir que l'atac l'havia fet ETA, fa que les eleccions que se celebraven només tres dies després les guanyi José Luis Rodríguez Zapatero i la Moncloa caigui en mans socialistes. El govern del PSOE anuncia un mes després que les tropes espanyoles abandonarien l'Iraq.

 

Es tracta d'un govern capitanejat pel president de l'Apoyaré. El 2006 el Parlament i els catalans aproven l'Estatut de Catalunya, passa el sedàs de les cambres espanyoles, i el TC declara inconstitucional bona part del text. I el 2010 Barcelona torna a tenir un milió i mig de persones al carrer.

 




Comentaris
Ramón
Sempre es bó recordar de on venim....

envia el comentari