L’escriptora Nadia Ghulam (Kabul, 1985) va arribar a Catalunya ara fa 15 anys per curar-se les ferides provocades per una bomba. En aquest temps, s’ha graduat com a educadora social i ha escrit llibres sobre la situació al seu país. La vida a l’Afganistan no va ser fàcil per aquesta escriptora, que va haver de fer-se passar pel seu germà difunt i vestir com un home durant deu anys per poder mantenir la seva família, ja que les dones tenen prohibit treballar.
En el temps que porta a Catalunya, s’ha dedicat a explicar la situació de l’Afganistan i ha creat l’associació Ponts per la Pau, que ajuda 35 nenes del seu país a poder seguir estudiant. Ara, amb el retorn talibà i l’Afganistan al focus mediàtic, la Nadia sent “impotència” i es pregunta per què ningú va escoltar les seves advertències abans que fos massa tard. “On era tothom quan demanava que m’escoltessin?”, lamenta durant aquesta entrevista amb El Món en què repassa l’actualitat del seu país, explica com és la vida a l’Afganistan i assegura que seguirà ajudant aquestes nenes encara que sigui en la clandestinitat.
La seva família segueix vivint a l’Afganistan. Com porteu tots plegats la situació?
Amb molta angoixa i pànic perquè no sabem què pot passar. Em truquen des de Kabul per demanar-me ajuda i sento impotència. El govern espanyol va dir que ajudarien algunes famílies afganeses, però no sé a qui ni com. M’han demanat uns noms i els he donat, però ara mateix no sé res. La família em truca per saber qui pot venir i com els recolliran i jo els he de dir que no ho sé. Els dic: agafeu el telèfon i estigueu atents.
És fàcil contactar amb ells?
No. No hi ha electricitat i és molt difícil tenir crèdit per poder trucar. Les botigues han tancat i no poden recarregar. No funciona com aquí que a final de mes paguem les nostres factures, però tot i això la meva família s’organitza com pot per estar connectats i parlar amb mi. Necessito poder parlar amb ells i saber que estan bé.
La vida a l’Afganistan pot tornar a ser com la que va deixar quan va marxar?
La vida allà no era fàcil en el moment de marxar i la meva arribada a Catalunya tampoc ho va ser. Vaig viure moltes injustícies i discriminacions. Estic molt agraïda al poble català i la seva societat civil per acollir-me, però jo dels governs no espero res. A l’Afganistan la vida mai ha deixat de ser difícil, però ara serà una mica pitjor. Estarà maquillat per un costat, però la violència seguirà o fins i tot augmentarà.
Ha dit recentment que el tema de l’Afganistan està de moda als mitjans i per això se’n parla tant quan sempre ha estat oblidat.
Sí. Sento molta impotència perquè és molt injust. Des que vaig arribar a Catalunya no he parat d’advertir de la situació del meu país i ningú escoltava. Ara em truquen els mitjans, però on eren quan demanava que m’escoltessin? A més, ara tothom parla del meu país, però és contradictori, per exemple, amb l’intent de repatriar els nens de Ceuta al Marroc. Per mi és molt dolorós veure-ho, perquè si han vingut aquí no és per gust. Com els nois afganesos desesperats per pujar a un avió, aquests nens s’han jugat la vida al mar per buscar un futur millor. És la desesperació, això no ho farien si estiguessin bé a casa seva. No són ximples, són persones supervivents que amb molt esforç han arribat aquí. És molt injust.
Espera que Europa hagi après de la crisi migratòria de Síria i obri les portes als refugiats afgans?
No ho faran pels seus interessos. Què aporten els afganesos? Ells només actuen quan tenen un interès. Ara això de l’Afganistan està de moda, però d’aquí a dos dies truca’m, fem la mateixa entrevista i ja veuràs que s’ha oblidat. És hipòcrita que es parli del meu país ara que ja ha passat tot.
Com ha estat veure que el president marxava en arribar els talibans? Troba que es va llançar la tovallola massa ràpid?
Estem molt enfadats amb el president. Fins i tot la meva mare, que és analfabeta, em va dir quan hi vaig parlar que estava molt trista i enfadada. Es preguntava com pot ser que ni tan sols escrigui una carta de quatre línies donant les gràcies als afganesos i disculpant-se per marxar. No ha donat explicacions de res, estic molt indignada amb el que ha fet.
Biden va dir que no lluitaria en una guerra que els propis afganesos no estan disposats a lluitar. Què en pensa?
Tots són lladres que en aconseguir el que necessitaven han marxat. Aquests presidents que Estats Units porta a l’Afganistan perquè tinguin el poder els permeten aconseguir el que volen al país. Els donen suport quan volen i quan els convé posar-los una etiqueta de dolent la posen. Tot són invents d’ells. Ara som amics, ara enemics. Els afganesos, la societat civil, som un joc d’escacs per ells, juguen amb nosaltres. Aquest el poso aquí, l’altre el moc allà. Ara guanyo, ara perdo. El meu país és un ninot, juguen amb les nostres emocions i els nostres sentiments.
Què necessita realment l’Afganistan per deixar enrere vint anys de guerra?
El que segur que no necessita són armes i soldats, encara que estiguem en el pitjor moment de les nostres vides. Ara mateix el que cal és l’ajuda d’ONG. No hem d’esperar res dels governs europeus o dels Estats Units. No hem de pressionar-los perquè enviïn soldats o armes per lluitar, el que han d’enviar són recursos, perquè en tenen. Que els donin als afganesos les eines per treballar i construir el seu país.
Què espereu que succeeixi al país en les pròximes setmanes?
El nostre temor més gran és que hi hagi una guerra civil. És el que ens fa més por i el que molts creuen que passarà.
L’associació que lideres, Ponts per la Pau, ajuda 35 nenes de l’Afganistan a anar a l’escola i llegir. Es podrà mantenir a partir d’ara?
Seguiré endavant passi el que passi i costi el que costi. No les deixaré. He treballat clandestinament encara quan hi havia el govern que ara ha caigut, perquè eren corruptes. No volia que em robessin i no els pagava res, treballava com si fossin les meves filles i els enviava tots els diners sense passar per governs. La situació de les nenes és crítica, però els ajudaré dins de les meves possibilitats. Estan encara vius, encara mengen, encara dormen i necessiten recursos.
