Mor Giscard d’Estaing, l’aristòcrata republicà

Va acompasar les lleis a la realitat social d’una França que havia entrat en la modernitat. Valéry René Marie Georges Giscard d’Estaing tenia nom i maneres d’aristòcrata (“és tan ric que té dos cognoms”, diuen que comentava De Gaulle), però va ser el primer president que va accedir als Camps Elisis a peu, en comptes del cotxe oficial a què estaven acostumats els francesos. Giscard representava una dreta moderna, europeista i sensible als drets individuals, una concessió inevitable als valors guanyadors del maig del 68. Només començar la seva presidència, l’any 1974, va rebaixar la majoria d’edat als 18 anys i va fer que les píndoles anticonceptives entressin per la seguretat social. Una porta oberta a la modernitat que no sempre va tenir paral·lel en l’àmbit ètic. Sota el seu mandat va ser guillotinat Christian Ranucci, un suposat assassí sobre el qual sempre ha planat l’ombra de l’error judicial.

Giscard d’Estaing va presidir França un sol mandat -aleshores de set anys-, assetjat per l’ombra d’alguns escàndols financers, un dels quals, els diamants regalats pel dictador Bokassa, el van perseguir fins més enllà de la seva presidència. VGE, com l’anomenava la premsa francesa, sempre va considerar que la seva derrota electoral havia estat fomentada del del propi partit, aleshores liderat per Jacques Chirac. D’aquí en va sorgir una enemistat intensíssima, que va durar mentre van viure els seus protagonistes. Giscard d’Estaing, tot i així, va aconseguir sobreviure políticament a Europa, on va arribar a encapçalar la Convenció Europea de 2001.

Mort als 94 anys, Giscarg d’Estaing deixa una herència notable en l’aspecte social, però poca herència política. A hores d’ara ni tan sols Macron -possiblement el seu successor més comparable- reivindica una presidència massa plutocràtica i poc avesada al reglatge de comptes davant de l’electorat. Al capdavall, Giscard sempre va considerar els electors francesos s’havien equivocat derrotant-lo davant François Mitterrand. Va ser respectat, però no estimat: “je me suis aperçu par la suite qu’il y avait des secteurs du monde où je n’avais pas pénétré intellectuellement ou affectivement”. I ell ho sabia des del principi.