Un amic conservador portava mesos dient-me que votaria Joe Biden. Però l’altre dia em va fer saber que ja havia votat per avançat i que finalment no ho havia fet per Biden. Ni per Trump. Havia fet un write in. És la possibilitat de votar algú que no s’ha presentat oficialment per la via d’escriure’n el nom a la papereta, cosa que en alguns casos és legal i pot arribar a fer-lo vencedor. No, en aquest cas: el meu amic va escriure-hi “Angela Merkel”.
Hi ha una part de trampa en el gest que va fer el meu amic, perquè ell viu en un estat on ja se sap que guanyarà Biden, i per tant el seu vot no pot canviar les coses. Però la seva acció explica més coses. Hi ha una part de les raons concretes per no votar Biden que tenen a veure amb el fet que darrere del vicepresident d’Obama hi ha una colla de professionals de la política que tenen previst fer avançar una agenda política més a l’esquerra, tant econòmicament com en qüestions de valors, que el que sabem del cap de cartell —començant per la seva companya de ticket, Kamala Harris.
Biden en un míting aquesta setmana / CURTIS COMPTON / ZUMA PRESS / CONTACTOPHOTO /EUROPA PRESS
Les raons per no votar Trump són similars, en realitat. I aquesta és la paradoxa de la política nord-americana, almenys vista des d’Europa. Trump no encarna els valors de la dreta o almenys no de tota la dreta. Trump és el resultat de les mateixes revolucions sexuals i morals que animen les conviccions de l’esquerra millenial —però en versió playboy. La seva vida, el seu comportament, la manera com fa valdre la seva superioritat pertanyen a una mena d’home que té sentit en el Nova York de la construcció, la màfia, les putes i el robar. Però, perquè encaixi en l’imaginari moral i religiós d’un cristià intentant viure amb coherència en aquest segle, cal fer una mica més d’esforç argumental. Per exemple: apuntar la seva manera de ser a la columna dels costos, i els seus èxits polítics com el resultat d’aquest cost, pagat a contracor.
Una altra manera de com un nord-americà amb valors tradicionals de dretes pot justificar Trump és afirmar que tothom és igual, però que Trump almenys no menteix i es comporta de manera genuïna, de tal manera que la visibilitat dels seus defectes el col·loquen fins i tot en un nivell moral superior al dels seus adversaris. I encara es pot dir que, en casos de desesperació, en un context en què hom es veu amenaçat, no cal posar-se primmirat amb el caràcter fallit del líder que et rescabala. En tot cas, aquests defectes són contraris a la idea tradicional que un home conservador pot tenir d’ell mateix.
Hi ha una sèrie de normes de cortesia que surten de la convicció moral i n’hi ha d’altres que surten de la sensació que no podràs pagar el preu social de comportar-te com un energumen. Trump ha demostrat que cap de les dues són estrictament necessàries i que sovint són un impediment i un llast electoral, perquè es perceben només com a exercicis d’hipocresia. Ser genuí equival a ser cru —vet aquí una de les victòries de Trump. El bully, al final, se’n surt. De la mateixa manera que Trump és la idea d’home ric que té un home pobre del rerepaís dels EUA, també és la idea de mascle alfa que té un mascle beta atrapat en els culs-de-sac de les noves normes de comportament masculí.
La normalització del cinisme
El líder fort no és cap novetat històrica. Però el que el trumpisme ha volgut esborrar és la diferència entre ser un cínic i ser imperfecte. És una diferència que tots reconeixem instintivament. El cínic creu que triomfa quan fa el mal; l’imperfecte, que fracassa. Ho reconeixem quan podem veure clarament que els polítics d’un determinat establishment són uns corruptes i uns mentiders, que viuen d’enganyar la gent, explotant la seva esperança en benefici propi, i alhora, que això no és raó per un tot s’hi val. És una vella convicció moral, de les més antigues de la nostra civilització: respondre a una injustícia amb una altra injustícia només empitjora les coses, començant per la nostra vida interior, la nostra identitat personal.
L’estratègia de Trump, en canvi, consisteix a igualar tothom per baix: tothom és igual de malvat i cínic, o sigui que es pot ser malvat i cínic. El trumpisme parteix de la idea que tenir raó en la crítica al malvat et dona marge per ser agressiu i amoral. És una idea també antiga i fundacional en el nostre imaginari. És la justificació que ens donem davant de la necessitat d’un tiranicidi, en St Tomàs d’Aquino i en Jefferson. És el que diu Maquiavel al capítol XV d’El Príncep, quan aconsella que el governant ha de saber ser no-bo. És el que diu Trasímac a La República de Plató, quan defineix la justícia com l’avantatge del més fort. I és el que ensenya Tarantino a Inglourious Basterds o Djiango Unchained.
És una manera d’encarar el fet polític que eleva retòricament l’adversari a categoria d’enemic i aquesta tensió dona fruits. És la mena de tensió que pot ser molt útil en negociacions com les que Trump ha fet tota la vida per anar saltant de fallida en fallida, però que en l’esfera política ve amb uns costos que no es poden espolsar amb un concurs de creditors. Són costos que el conservadorisme nord-americà ha d’estar disposat a pagar. Els fruits de Trump són clars, també per a algú com el meu amic conservador. Els tres nous jutges al Tribunal Suprem i els centenars nomenats en tribunals menors seran un llegat robust, entre d’altres èxits que són innegables. Ho explica Ross Douthat, columnista conservador del New York Times, en un article en què ensenya que no pot votar Trump pels mateixos motius que el meu amic ha votat Merkel, però també que els seus èxits són innegables i una temptació.
‘The Economist’ li gira l’esquena
En el número d’aquesta setmana, The Economist dona suport a Biden. Després de valorar els èxits i fracassos de Trump, sense escatimar-li elogis pels resultats del seu govern, diuen: “Tanmateix, la nostra disputa més gran amb el Sr. Trump és sobre una cosa més fonamental. En els darrers quatre anys ha profanat els valors, principis i pràctiques que han fet d’Amèrica un refugi per a la seva gent i un far per al món. Els que acusen el Sr. Biden de ser el mateix o pitjor haurien d’aturar-se i pensar. Els que espolsen frívolament les mentides i el bullying de Trump estan ignorant el mal que ha fet.”
És una posició gairebé unànime entre els mitjans més influents. I certament, es fa molt difícil prendre’s aquesta mena de reflexions sense que se t’escapi el riure. Hi ha de fons una hipocresia difícil de contenir, una mena de superioritat moral de la classe intel·lectual del món occidental que fa fins i tot una certa por —la incapacitat per aprendre dels errors que han dut a l’elevació d’un populista explícitament cínic a la Casa Blanca. Com diu aquest article, la victòria de Trump fa quatre anys va posar en evidència que hi havia massa fracassos acumulats en el sistema polític nord-americà, en tots els bàndols, i en general, ningú no els ha adreçat, ni a Amèrica ni tampoc a Europa, on hi ha fracassos similars.
La victòria de Trump va ensenyar com la dreta nord-americana tenia l’electorat atrapat en el sistema mediàtic enfocat a l’entreteniment, fins i tot pel que fa a la informació. La batalla per l’atenció que es juga als canals tradicionals i a les xarxes socials d’aquest ecosistema polític va generar l’espai i les eines necessàries per a la personalitat de Trump. El despotisme de l’entreteniment és impossible de controlar. De fet, la bona notícia que Trump va dur al món és que la democràcia encara funciona si un home com ell es pot enfrontar a l’establishment i guanyar. Però per la mateixa raó, demostra que és un sistema trencat, que exagera els trets de la política cap a la caricatura i per tant que, al final, surt més a compte elegir la caricatura directament.
Trump va mostrar també que els votants de base del partit republicà eren més racistes del que la seva intel·lectualitat sostenia i que les polítiques econòmiques globalistes no eren populars. És el mateix problema que van haver d’encarar els centristes liberals: l’apertura migratòria i la integració amb la Xina s’estaven pagant no pas amb ambigüitat moral, com ells creien, sinó amb la desintegració del món de les classes treballadores del país. L’esquerra va haver d’empassar-se una altra veritat incòmoda: la seva victòria cultural sobre el conservadorisme social ha convertit el partit demòcrata en un moviment de professionals i urbanites que no representa les classes treballadores del rerepaís, de la perifèria urbana, o de les zones rurals, ni pel que fa als blancs sense estudis, ni a gran part dels hispano-americans.
Tot això ensenya que rere les polítiques concretes hi ha una batalla pels valors de fons, que s’expressen en coses tan petites com la cortesia, però que tenen un impacte en la imatge moral que hom té d’un mateix. Tot això no és banal. Les relacions socials, laborals, econòmiques són una extensió d’una manera o una altra de veure el món. Aquestes eleccions són una disputa sobre aquests valors, és a dir, sobre les jerarquies que determinen què té valor d’una vida humana. És la disputa fonamental de tota política, aquí presentada de la manera més bruta, més sensacionalista, més difícil de pair per les sensibilitats més refinades. És una guerra moral, ni tan sols cultural. Biden representa un interruptor: una manera d’interrompre el corrent elèctric que encén el cap de Trump com si fos un far. No és ni tan sols un conjunt d’idees, és només un conjunt de gestos. Més de mig país i molt més que mig món estan disposats a donar-li el benefici del dubte, malgrat que molts sabem que hi ha pocs dubtes del fons corrupte de la seva carrera. És un preu que aquest moment històric sembla disposat a pagar a canvi d’un instant de pau per pensar, per veure qui som, i si aquesta embriaguesa moral és la nostra nova identitat o si hi ha marge per pensar millor. Però no és un alternativa.
Els EUA no han trobat alternativa al trumpisme
La incapacitat d’oferir cap alternativa al trumpisme ha fet que el candidat demòcrata sigui un home que no encarna cap novetat. Al contrari. És un retorn al sistema polític anterior a Trump, en una versió envellida i gairebé buida de contingut. Ho vaig escriure fa quinze dies, els articles de la intel·lectualitat de centre-esquerra dels EUA que imploren la derrota de Trump, estan carregats d’una nostàlgia difícil de dissimular. Considereu aquest article d’un institut de recerca a la Universitat de Harvard. Hi apareix tot un llistat de coses que la política exterior de Trump ha destruït.
Els partidaris de Trump diuen que ha estat el president més pacífic que es recorda, i és cert que no ha iniciat cap guerra, que ha començat la retirada definitiva d’Afganistan, i que ha aconseguit que Israel signi tractats amb tres països àrabs. És un èxit que assenyala les carències del sistema polític nord-americà pel que fa a la política imperial de ser el guardià d’Occident al món. Davant d’aquest aparent pacifisme, l’article de Harvard ensenya que hi ha hagut una pulsió destructiva d’un ordre mundial fins ara liderat pels nord-americans que costarà molt de restablir, si és que s’aconsegueix. Es lamenta d’haver deixat que altres potències, sobre la Xina i Rússia, guanyessin espai, i que la resta de països hagin pogut imaginar-se ells mateixos alliberats del lideratge nord-americà, començant per Europa, que ja no confia en Nord-Amèrica.
El més interessant d’aquesta posició és que no ofereix una visió futura de cap mena, sinó una crida a reconstruir, és a dir, una mirada al món d’abans de Trump. Ni tan sols hi ha la pregunta per un món després de Trump com un món de valors nous, que exigeixen més creativitat. És com si tots aquests especialistes en relacions internacionals estiguessin cridant “make America great again” però en comptes de pensar en 1955, estiguessin pensant en 1995.
El meu amic ha votat Merkel perquè troba a faltar una manera d’aproximar-se al món i als EUA que no sigui destructiva. Una dreta que entengui que els valors socialcristians són vigents i prou sòlids per plantar cara a l’esquerra pretesament intel·lectual, sense caure ni en la crueltat, ni en el racisme, ni en l’individualisme extrem. És a dir, és una visió dels valors comuns que hi ha entre europeus i nord-americans.
Diu l’assagista portugués Bruno Maçaes, en el seu darrer llibre, que això ja no és possible. Maçaes sosté que estem assistint al naixement d’una nova era per a Amèrica i no pas a un moment decadent. Que Amèrica s’està separant definitivament de les seves arrels europees i que un cop hagi acabat d’incorporar els valors asiàtics en auge, acabarà de concretar una visió genuïnament seva, totalment americana. Això ens permetrà veure la versió adulta de la seva cultura, després d’aquests primers 250 anys d’infantesa, adolescència i joventut. Serà una nova Amèrica construïda ja no en oposició a Europa, sinó en diferència, i fins i tot indiferència, vers els seus origens culturals, que ja no fan sentit. Les tensions constitucionals als EUA són només els símptomes d’aquest trencament final. Trump ha estat el primer símptoma electoral gran d’aquesta mena de visió del tot estatunidenca. Encara que el seu flirteig amb el nacionalisme blanc i el nativisme semblin indicar una nostàlgia vers la vella superioritat de la cultura europea en l’imaginari nord-americà, en realitat és el primer pas per una cultura política pròpia.
Si Trump torna a guanyar contra pronòstic perquè les enquestes el tornen a subestimar (com diu aquest article), aquesta tendència podria accelerar-se fins a la hipertròfia. I l’endemà mateix de les eleccions podríem trobar-nos amb articles que alerten que l’avenç de la Xina serà més intens, que les pretensions russes s’etendran, i que la Unió Europea hauria d’espavilar-se d’una vegada tota sola.
Però si guanya Biden ens trobarem un gran sospir general i després en un món que per ara no sembla tenir cap idea, més enllà de les distopies tecnocràtiques, la tecnologia del control social, i la sensació que qualsevol cosa cola. Si tot el que aprenem d’una derrota de Trump és que podem tornar al passat sense una idea míninament robusta de per què les institucions informals de la vida —el treball, la família, la comunitat— han fracassat tan estrepitosament, l’única cosa que estarem fent és oferint uns anys de guaret a una terra llesta per acollir nous i més joves Trumps.
Un president nord-americà funciona alhora com un símptoma i com una causa de futures malalties. És escollit si és el símptoma d’un moment cultural, però la seva existència reverbera arreu del món, en part per la seva influència directa en política exterior, i en part també perquè som animals que copien.
No es tracta tan sols que Bolsonaro o Abascal puguin ser descrits, amb més o menys encert, com a part de l’estela de Trump. O que els periodistes espanyolistes hagin fet tota mena d’esforços per tal de penjar la llufa de Trump als seus enemics polítics per mirar de deshumanitzar-los, aprofitant la tírria que genera en l’imaginari local. Tot això és banal i en general irresponsable. Tampoc no es redueix tot al fet que hem viscut uns anys en què la victòria de Trump ha permès que tothom es descordés una mica la camisa i tingués menys por a mentir descaradament. El fons de la qüestió és que Trump ha donat permís a les pulsions autoritàries i populistes de tots els polítics, mentre posava en evidència que hi ha una part de la cultura democràtica que és incontrolable pels mecanismes del sistema. Les pulsions autoritàries són les pulsions dels líders sense imaginació i la fet democràtic és, en canvi, viu i perillós. L’alternativa a Trump que ens ofereix Nord-Amèrica és exactament aquesta manca d’imaginació, encarnada en l’alentiment d’un gat vell com Biden. Pel que fa a nosaltres, Merkel se’n va.
1 
