Segons les darreres dades de Idealista, portal dedicat a l’activitat immobiliària, al setembre de 2025 el preu dels lloguers (de mitjana) va assolir els 24 euros per metre quadrat. Aquest és un nou rècord històric.
En zones centrals, però, la xifra és més elevada i pot superar els 26 €/m². Això fa inviable la permanència de molts negocis tradicionals que donaven identitat a la ciutat i avui tanquen les seves portes.
El cas Luigi i el lloguer que acaba amb el sabor
El fenomen de l’alça dels lloguers afecta la vivenda, sí, però també els comerços i restaurants emblemàtics pateixen amb força aquesta inflació i es veuen obligats a tancar les portes davant rendes que doblen el que podien pagar fa només cinc anys.
Això no només impacta l’economia, sinó que es transforma en un fet més social i així es percep el tancament del restaurant Luigi, que havia estat un referent italià situat a la plaça Francesc Macià.
Aquest negoci és l’últim exemple de com l’alça dels preus dels lloguers està reconfigurant el paisatge urbà barceloní i acabant amb certes tradicions gastronòmiques.
El local es va inaugurar fa més d’una dècada i el Luigi s’havia guanyat l’afecte dels veïns i turistes. Les seves pizzes artesanals i l’ambient familiar eren ja part de la quotidianitat.
Tanmateix, en un comunicat oficial la direcció va anunciar el seu tancament “per causes alienes a l’empresa”.
Darrere d’aquesta manera discreta de dir adéu s’amaga una realitat que es repeteix a tota la ciutat i que ens diu que el lloguer del local s’ha tornat insostenible.
El seu propietari, Javier Sánchez (fill del reconegut restaurador Silvestre Sánchez, del restaurant Salamanca), va explicar als mitjans catalans que aquests increments de renda van acabar per asfixiar i posar fi a l’operació del negoci.
El teixit comercial perd precioses fibres
El tancament del Luigi no és un cas aïllat. A la última dècada, a Catalunya han tancat més de 11.000 comerços. Això representa una caiguda de l’11,5 % en el seu teixit comercial que es va desfent poc a poc.
Molts d’aquests locals han estat ocupats per franquícies, no només de menjar, sinó de botigues de luxe i espais pensats per al turisme internacional que han canviat el sentit que la ciutat tenia com a atractiu.
En altres paraules, estar a Barcelona ja no és tan autòcton. Un carrer qualsevol que mantenia un fidel llegat català pot ser una postal de Nova York, Seül o la zona més cara de qualsevol ciutat llatinoamericana.
Per als veïns aquesta transformació es tradueix en la pèrdua de referents quotidians que abans estaven representats pel cafè de la cantonada, la llibreria de tota la vida o, com en aquest cas, un restaurant italià al qual s’anava per celebrar aniversaris, retrobar-se amb amics o comprar la pizza per al sopar.
Luigi, doncs, no desapareix per falta de clientela, sinó per una ciutat cada vegada menys accessible per a qui la habita i la treballa.
La nostàlgia d’una Barcelona que es transmuta
La despedida del Luigi no només és el tancament d’un espai comercial, sinó que té un matís simbòlic. No tanquem només una pizzeria de barri, sinó que diem adéu per sempre a un espai que representava la Barcelona de la convivència, de la gent que hi viu i dels sabors compartits.
Sense mencionar que se’n va un lloc emblemàtic que va ser premiat, al 2025, com la millor pizza de Barcelona durant el Mahou Pizzas Fest, una competició catalana per trobar la millor pizza que, per la seva importància local, ja té edicions a Màlaga i València.
L’economia turística i la identitat urbana
Enmig de l’alça dels lloguers, Barcelona es reinventa com a ciutat, però sota el pes de l’especulació. En aquest context, molts es pregunten què quedarà de l’esperit local que un dia la definí.
Luigi ha despertat aquesta discussió i darrere de l’aroma de massa recent cuita, el tomàquet i l’alfàbrega només queda l’eco d’un adéu de com era viure Barcelona.
L’economia urbana pot transformar profundament la identitat d’una ciutat i el cas d’un dels restaurants italians de la capital catalana n’és un clar exemple.
Aquest fet és un reflex de com l’especulació immobiliària i el desplaçament de negocis tradicionals alteren el teixit social i cultural dels barris.
David Harvey, geògraf i sociòleg britànic, ho explica millor i a la seva obra Social Justice and the City analitza com les dinàmiques econòmiques poden transformar l’espai urbà en què vivim i de quina manera això afecta la identitat i cohesió social dels barris.
En el seu enfoc molt crític posa l’èmfasi en com les decisions econòmiques i polítiques reconfiguren la ciutat i desplacen comunitats, alterant-ne el caràcter original. És increïble que aquest llibre sigui de 1973… ¿per què no salvar la Barcelona d’antanxo per continuar amb el seu llegat?
