La llum càlida dels fanals cau sobre una façana que ha estat punt de trobada durant més d’una dècada. A dins, el soroll de les copes i el perfum dels rostits conviuen amb rialles i records. Però tot té un final, i fins i tot els llocs més estimats han d’abaixar la persiana quan les xifres no quadren.
Un final que ningú volia imaginar
Els veïns del barri hi havien trobat una segona casa. Els turistes, una sorpresa que no sortia a totes les guies. Els habituals sabien que allà hi havia sempre un lloc per a un pollastre sucós al forn, un cochinillo cruixent o un vi català amb història. Però la realitat econòmica és tossuda, i l’augment del preu del lloguer ha estat una llosa massa pesada per a un negoci familiar.
El tancament no arriba de cop: són anys de resistència, d’intentar negociar, d’afrontar crisis globals i personals. Finalment, la combinació d’un lloguer insostenible i la dificultat per trobar personal compromès ha fet inevitable el comiat.
Chez Cocó: la idea que va revolucionar un plat humil
Quan va obrir les portes, el 2012, el projecte va voler dignificar el pollastre rostit i altres aus. Convertir un plat de diumenge en una experiència gastronòmica amb segell propi. No era només menjar, era també escenografia i ambient.
El disseny de l’espai, a càrrec de Lázaro Rosa-Violán, evocava els vagons elegants de l’Orient Express, amb detalls que convertien un sopar en un viatge imaginari. Els forns castellans cremaven sense descans, i els broquets fets a mida a França eren part del ritual.
Una aposta per la memòria i el gust
Des del primer dia, el restaurant es va distingir per unir producte honest i qualitat amb una atmosfera inoblidable. Era el lloc on celebrar, on portar visites de fora, on retrobar amics. Molts clients expliquen que hi van viure àpats que es van convertir en records familiars.
Les dificultats que van marcar el camí
En tretze anys de trajectòria, el local va viure de tot. El procés polític a Catalunya, la pandèmia que va fer trontollar tota la restauració, i fins i tot una inundació per una canonada rebentada que el va obligar a tancar durant setmanes.
Malgrat tot, el restaurant va resistir. Però cada cop era més difícil. El contracte de lloguer es convertia en una espasa de Dàmocles, amb pujades que resultaven incomprensibles. Al mateix temps, el sector patia la manca de cambrers i cuiners qualificats que volguessin mantenir l’ofici.
Els propietaris, Jordi Gotor i la seva parella, també havien de lidiar amb un altre factor decisiu: la família. La criança dels fills feia inviable continuar dedicant jornades maratonianes a la sala i la cuina.
Un tancament amb gust agredolç
El comiat no és només el final d’un negoci, sinó la pèrdua d’un símbol per a molts barcelonins. Aquell lloc on la carxofa al forn es maridava amb cava i on el cochinillo cruixia al tallar-lo queda ara en la memòria.
Molts clients parlen d’una sensació de tristesa col·lectiva. No era només menjar bé: era formar part d’una història que combinava innovació, tradició i acollida.
El que queda després de la persiana del Chez Cocó
El restaurant deixa un llegat de gustos i moments compartits. També obre un debat sobre la fragilitat de la restauració a Barcelona, on els lloguers i la pressió econòmica poden fer caure projectes sòlids i estimats.
El record perdurarà: les nits amb converses llargues, els sopars amb plats que sorprenien, l’ambient de vagó antic on cada taula era un compartiment íntim.
Una lliçó de ciutat
Aquest comiat ens recorda que els restaurants són molt més que empreses: són espais culturals i emocionals. Quan en tanca un, la ciutat perd una part de si mateixa. Potser és hora de preguntar-nos com volem que sigui el futur de la nostra gastronomia i què estem disposats a fer per conservar-ne l’essència.
Un brindis per la memòria
Quan s’apaguen els llums i la porta es tanca per última vegada, queda l’eco de les rialles i el record dels plats. Potser algun dia, en una altra adreça, en un altre format, l’esperit d’aquell restaurant tornarà a renéixer.
De moment, queda un agraïment immens a qui el va fer possible. I el desig que la ciutat no oblidi mai que, darrere de cada persiana que baixa, hi ha històries viscudes que mereixen ser recordades. I tu? També tens un record especial d’aquest lloc?
