La taula és curta i el temps, llarg. El fum d’una brasa antiga hi dibuixa memòries, i una inscripció a la pedra recorda que aquí s’hi ve a menjar amb gana i respecte. L’olor d’escudella, de rostits i d’hiverns que tornen, fa pensar que alguns llocs, pocs, han après a no tancar mai.
El fil invisible d’una fonda que no s’apaga
En un altiplà ventós, a gairebé mil metres, hi ha una porta que s’obre com si fos la primera vegada. Dins, un rellotge antic marca hores que semblen d’un altre segle, i unes estovalles de fil cobreixen la taula amb la mateixa dignitat de sempre. La gent hi entra amb la set de carretera i en surt amb aquella son lenta que només dóna la bona cuina.
A fora, el camp és una mar de colors que canvia amb el calendari. A dins, el menú canvia poc: just el necessari perquè l’estació hi digui la seva. Aquesta és la gràcia d’un lloc fidel a ell mateix. El temps modern s’hi arrossega fins al llindar i s’atura.
Rituals d’un migdia perfectament antic
El costum és arribar aviat, mirar els primers, i deixar-se guiar per la veu de la casa. Hi ha qui comença amb una escudella fumejant i qui defensa, amb convicció, el xató quan toca. Els segons arriben sense pressa: fricandó que s’esfilagarsa, corder a la brasa que crema el fred, butifarra amb mongetes que sap a diumenge. Res d’espectacles: aquí el xup-xup és l’única escenografia.
A la sala, una fotografia antiga, una fusta gastada, una trona que ja ha vist tres generacions. Són detalls que expliquen més que qualsevol discurs: la continuïtat té textura, pes, temperatura. I una olor.
De les guerres a les pandèmies: una cuina que ho ha vist tot
Hi ha cases que mesuren el temps per hiverns i collites. Aquesta, també per guerres, revoltes, nevades, epidèmies i camins tallats. I, tanmateix, el foc no s’hi ha apagat. El truc? Persistir i servir: dues paraules que no surten a cap carta, però que es masteguen en cada plat.
La clientela és una barreja deliciosa: veïns del voltant, famílies que hi tornen cada any, motoristes que segueixen carreteres de traç antic, caminaires que cerquen un plat que els torni al món. N’hi ha que asseguren que cap altre restaurant a l’Estat ha mantingut l’activitat tant de temps i sense pauses. I no costa creure’ls quan veus el ritme de la casa.
Una pista a la pedra
Sobre el dintel, una inscripció de 1677 deixa anar una veritat que travessa segles: «Ostal sense diners no donen res». L’humor antic també és patrimoni. I una mica més enllà, un eix cronològic dibuixat per criatures d’escola local explica, amb traç infantil i orgull adult, com aquesta fonda es va fer hostal i com l’hostal es va fer institució.
A la finestra, el paisatge estira la mirada fins on la llum s’acaba. Les brases parpellegen. El cambrer pregunta si voleu més pa. La resposta acostuma a ser sí.
l’Hostal de Pinós: El moment de la veritat
Fins aquí, potser has pensat en qualsevol fonda bona. Però la història apunta a un nom i a un lloc concrets que es revelen com una espurna de país: l’Hostal de Pinós, adossat al Santuari de Pinós, al Solsonès, a tocar del centre geogràfic de Catalunya. La tradició local assegura que serveix àpats sense interrupció des del segle XVI, amb l’any 1524 gravat al relat del santuari i l’activitat documentada al llarg dels segles següents, i que no té equivalent a Espanya per continuïtat i ofici. Aquí, la cuina és memòria i ofrena.
Entre fe i gana
La llegenda parla d’una aparició mariana que va encendre la devoció i va aixecar temple i hostal. El realisme, en canvi, parla de traginers, pelegrins i pagèsos que, de camí, necessitaven un plat i un sostre. Les dues versions es complementen: cap país no s’explica sense els seus relats, i cap relat no viu sense una taula parada.
Cuina de fonda, no de museu
Escudella amb pilotes tendres; canelons de festa major; bacallà a la llauna que respecta el punt; patates amb allioli de veritat; magret o redó de vedella quan toca. Postres de flam, mató amb mel, codony i una mica de moscatell si el dia ho demana. Producte de proximitat, temporada, i aquell polsim de seny que ordena el plat, la sala i la vida.
La carta respira Catalunya interior: una cuina que no necessita justificacions ni adjectius moderns. És bona perquè és honesta. I és honesta perquè coneix el seu lloc al món.
Camins d’accés i consells de la casa
Per arribar-hi, cal estimar els revolts i entendre que les coses bones requereixen un pèl de paciència. L’hivern, millor abrics; l’estiu, ombra i aigua. Reserva si és cap de setmana, i deixa espai per a postres, no voldràs marxar sense provar el clàssic de la casa. Si vas amb canalla, demanen trona i mig plats; si hi vas amb avis, deixa’ls triar primer: ells saben què demanar.
I, sobretot, arriba amb gana i sense pressa. Aquí es menja a ritme de campanar.
Per què aquest lloc importa
En temps de cartes QR i receptes que canvien cada temporada, l’Hostal de Pinós recorda que la continuïtat també és una forma de creativitat. Fer el mateix, bé, durant segles, és una gesta silenciosa. Conserva ofici, memòria i comunitat. I això té un valor que no s’aprèn a cap escola d’hostaleria.
La sala, sovint, es converteix en sala d’estar del país: aniversaris, bateigs, dinars de caça, retrobades. La cuina parla un dialecte que tothom entén: el de la consolació. Un plat calent fa més pel futur que moltes proclames.
El brindis final
Quan el sol abaixa, la fusta fa olor de resina i la brasa s’apaga a poc a poc. Algú demana cafè de moka; algú altre, ratafia. La porta es tanca una mica, però no del tot: demà tornarà a obrir. Com ahir. Com fa segles.
Si estimes les històries que s’expliquen amb cullera i ganivet, apunta-t’ho: ves-hi, seu, menja i escolta. La resta,la llegenda, la fe, el centre del mapa, vindrà sola. I la portaràs a casa a la punta de la llengua. Que no et ho expliquin: assaboreix-ho.
