Una ruta de tardor et guia fins al lloc on va néixer, en paper, l’obra més universal del castellà.
És una passejada breu però immensa: pel bosc, pel Quixot i per la memòria.
El molí de paper dels Batanes, avui en ruïnes, no és només un vestigi industrial: és l’úter silenciós de les pàgines del Quixot.
Caminar-hi a la tardor és una manera de llegir el paisatge com es llegeix un clàssic: amb pausa, respecte i meravella.
On va néixer el paper d’un gegant
A pocs minuts de Rascafría, al Vall del Lozoya, descansen les restes del Molí dels Batanes. Va ser una de les fàbriques de paper més importants del segle XVII. Els seus murs, avui devorats per la vegetació i el temps, amaguen una curiositat que pocs coneixen: part del paper amb què es va imprimir El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha va néixer aquí.
En aquella època, el molí aprofitava el cabal del riu Lozoya per moure la seva maquinària hidràulica. En les seves tines, es maceraven draps i fibres que, premsats fulla a fulla, donarien vida al suport de la primera gran novel·la moderna.
No hi ha plaques daurades, ni vitrines, ni guies. Només un edifici fantasma, una torre robusta i el so constant del bosc. Però només cal saber-ho perquè tot canviï: aquest lloc, oblidat, va ser l’inici material d’una immortalitat literària.
Una ruta tardorenca entre pedra, aigua i paraules
La ruta que porta fins al molí és curta, accessible i absolutament màgica a la tardor. Comença al Monestir del Paular, joia del gòtic castellà, en direcció al Pont del Perdó, una estructura barroca que travessa el riu Lozoya i marca el llindar entre allò humà i allò llegendari.
Des d’allà, un camí ben traçat discorre per la ribera. A un costat, el murmuri de l’aigua. A l’altre, arbres alts que en aquesta època de l’any encenen el sòl amb les seves fulles. Roures, bedolls i pins s’alternen en una desfilada cromàtica.
El Bosc Finès, un racó amagat que recorda els paisatges nòrdics, ofereix una parada perfecta per llegir en veu alta. La humitat, els reflexos a l’aigua i el silenci converteixen el moment en un acte íntim.
Al final del trajecte, després de tres quilòmetres aproximadament, s’arriba al Molí dels Batanes. Apareix de sobte, com una visió que el bosc hagués volgut amagar. Des d’aquí, es pot tornar pel mateix camí, encara que amb una mirada diferent: ara ja sabem què signifiquen aquestes ruïnes.
El Quixot que passeja entre els arbres
Caminar fins a aquest molí no és només una excursió: és un homenatge. El Quixot, més enllà del seu autor, és també fruit d’un entorn físic, de materials humils que el temps va transformar en glòria. L’aigua, la cel·lulosa, les mans que van prémer i assecar fulla rere fulla… Tot va començar aquí.
Durant el recorregut, val la pena llegir fragments del llibre que parlen del vent, dels molins (encara que aquests no siguin de vent), de la lluita contra allò invisible. Un dels moments més poderosos és aturar-se en un clar del bosc, obrir el llibre i llegir:
“Canviar el món, amic Sancho, que no és bogeria ni utopia, sinó justícia.”
Aleshores, sembla que els arbres assenteixin.
Preparar l’experiència: consells per al viatger lector
- Època ideal: tardor (octubre i novembre), per la temperatura suau i els colors del bosc.
- Durada: entre 1h30 i 2h30 anar i tornar, amb parades incloses.
- Dificultat: baixa. Terreny pla i senyalitzat.
- Calçat: botes còmodes, millor si són impermeables.
- Indispensables: aigua, menjar lleuger, bateria externa, càmera i, és clar, una edició del Quixot.
- Com arribar-hi: amb cotxe fins a Rascafría. Aparcament al costat del Monestir del Paular.
A Rascafría, pots gaudir de cuina serrana en algun dels seus restaurants familiars. La truita, els guisats de caça o les “migas” són excel·lents per recuperar forces després de la caminada.
Recorda que la zona és espai protegit. No surtis del camí, no deixis deixalles, i no intentis entrar al molí: la seva estructura és inestable.
Aquí va començar el Quixot, i no ho sabies
Hi ha llocs que no necessiten ser grans per ser eterns. Aquest molí, amagat entre branques i molsa, n’és un. Allà no va néixer Cervantes, ni la seva imaginació, ni la història. Però sí que hi va néixer el paper. I sense paper, no hi ha novel·la.
Recórrer aquesta ruta és retre homenatge al que no es veu. Al que sosté la literatura des de l’ombra. Al que fa possible que, segles després, algú camini per un bosc amb un llibre a la mà i el cor al passat.
“El paper va ser el cos, però el paisatge va ser l’ànima.”
T’atreveixes a caminar entre les fulles on va començar a escriure’s l’eternitat?
