Però els seus racons més fèrtils no figuren en mapes ni guies: són confidències ben guardades per aquells que més en saben.
Cada temporada, milers d’aficionats surten al bosc, però els veritables “boletaires” mai revelen els seus llocs preferits. De Prades a Setcases, passant per l’Alt Pirineu i el Montseny, hi ha zones on la combinació d’altitud, ombra, humitat i biodiversitat converteix el sòl en un autèntic viver de fongs silvestres. Els secrets, però, es transmeten de boca en boca.
Boscos que guarden silenci: zones gairebé anònimes i molt fèrtils
La tradició micològica a Catalunya està envoltada d’una aura de misteri. No és casualitat. Els bolets no creixen a qualsevol lloc, i quan ho fan en abundància, aquell indret es converteix en un santuari per qui el descobreix. Per això, aquells que fa anys que recorren el bosc han après una norma no escrita: si en trobes, no ho expliquis.
A la comarca de la Cerdanya, prop de Meranges, els pinars de muntanya ofereixen condicions excepcionals per a espècies com els ceps i els rossinyols. Encara més amunt, al Bac de Setcases, la barreja d’humitat i altitud crea un microclima ideal. Són zones que no apareixen a les rutes turístiques, i això és precisament el que les manté vives.
A Tarragona, els boscos de Prades i el Paratge Natural de Poblet amaguen una biodiversitat micològica impressionant. Fins i tot en temporades seques, certs racons conserven la humitat gràcies a la seva frondositat. El mateix passa a la Mussara i el Montsant, on alguns indrets amb prou feines són visitats més que pels iniciats.
A l’Alt Pirineu, la cosa es posa encara més seriosa. El parc natural ha estat catalogat recentment com un dels territoris amb més riquesa micològica de la península. Més de mil espècies conviuen a les seves vessants, entre avets, faigs i pinars negres. I tot i així, els millors racons no es comparteixen fàcilment.
Com pensen els experts: claus per trobar zones prometedores
Hi ha un secret comú en tots aquests llocs? Sí: les condicions del terreny. Els buscadors amb experiència saben que una bona zona de bolets ha de tenir tres ingredients principals: ombra constant, humitat retinguda i arbres adequats. A això s’hi afegeix un detall menys visible: el substrat ha d’estar viu, amb restes vegetals, molsa o fusta en descomposició.
Els que busquen bolets de veritat no es queden als camins. S’endinsen. Caminen durant hores entre arbres, exploren fondalades, segueixen el curs de rierols secs o inspeccionen vessants ombrívols. Busquen talls naturals en el terreny, llocs on l’aigua s’acumula o flueix lentament.
Una altra tàctica poc coneguda: mirar el tipus d’arbre. On hi ha pi roig, hi ha probabilitats de rovellons. On es barregen faigs i roures, poden aparèixer trompetes negres o rossinyols. Els experts aprenen a “llegir” el bosc com un mapa, encara que no en portin cap.
A més, molts canvien de zona cada temporada. De vegades per intuïció, altres per necessitat: els efectes del canvi climàtic, les sequeres o la sobreexplotació poden fer que un lloc “mori” durant anys.
Tarragona, Pirineu de Girona i Pirineus Orientals: joies micològiques encara discretes
A la província de Tarragona, la tradició boletaire està profundament arrelada. El bosc de Poblet és considerat un paradís micològic, amb més de mil espècies documentades. Però també hi ha petites joies a la Mussara, el Montmell o fins i tot en barrancs humits com el de l’Abellera.
La zona de Prades combina altitud, ombra i un substrat mixt ideal. Allà s’hi troben rovellons, llenegues, camagrocs i altres varietats menys conegudes. Algunes de les associacions micològiques més actives de Catalunya operen en aquesta zona, organitzant sortides formatives i trobades anuals.
Pujant cap al nord, el Pirineu de Girona ofereix oportunitats úniques. A Setcases, els pinars humits reben cada tardor buscadors que venen fins i tot del sud de França. A la comarca volcànica de la Garrotxa, el sòl fèrtil, fruit d’antigues erupcions, aporta nutrients excepcionals per al desenvolupament fúngic.
I si creuem cap als Pirineus Orientals, ja al costat francès però en territori històric català, ens trobem amb entorns igualment rics, encara que més difícils d’accedir. La zona és menys explotada turísticament, i això la converteix en una mina per a qui sap llegir el bosc.
Ètica, regulació i sostenibilitat: l’altre secret del bosc
Però no tot és caminar i recollir. La cerca de bolets comporta també una gran responsabilitat ètica i ambiental. En molts municipis catalans hi ha regulacions específiques: limitacions de pes diari (normalment entre 1,5 i 6 quilos), zones protegides on no es pot recol·lectar, i horaris establerts per evitar el deteriorament del sòl.
Respectar la natura significa més que no deixar deixalles. És no arrencar la base del fong, no remoure innecessàriament la terra, no trepitjar micelis (la part subterrània del fong, que és la que realment viu) i, sobretot, no difondre ubicacions exactes que puguin atreure masses i destruir un ecosistema.
Per això, molts boletaires prefereixen el boca-orella, o ensenyen a altres en sortides organitzades sense deixar rastre digital. Les associacions micològiques ofereixen sortides educatives, sense explotació intensiva. El coneixement compartit, però amb responsabilitat.
El veritable tresor no es troba: s’aprèn a buscar
Els millors buscadors no només coneixen el bosc: el respecten. Més enllà del GPS o l’afany recol·lector, el secret està a mirar, aprendre i tornar. I tu? Tens el teu racó que mai reveles?
Comparteix la teva experiència —sense coordenades— i uneix-te a qui gaudeix sense explotar.
