Aquell acord, segellat en ple segle XV, va transformar un símbol de guerra en una pàgina de diplomàcia inesperada. Avui, aquella fortalesa continua dreta, convertida en memòria viva de l’Edat Mitjana.
Un escenari que respira història
El castell de Castelnaud-la-Chapelle domina la vall del Dordonya des de dalt d’un esperó rocós. La seva silueta retallada contra el cel sembla un recordatori dels temps en què la vida i la mort depenien dels murs de pedra. Allò que per al visitant modern resulta pintoresc i romàntic, a la seva època va ser una peça estratègica en el tauler polític i militar de França.
El castell que va néixer en temps dels càtars
Al segle XIII, la regió del Llenguadoc i el Périgord vivien sacsejades per la Croada albigesa contra els càtars. El senyor local, Bernard de Casnac, simpatitzant amb l’heretgia, va veure com el seu castell passava de mà en mà. El 1214, Simó de Montfort el va conquerir en nom de l’Església i del rei de França, però Bernard el va recuperar poc després, només per tornar-lo a perdre. El 1215 va ser incendiat, símbol de la lluita entre fe, poder i rebel·lia.
L’episodi càtar va deixar empremta en la identitat del lloc, encara que Castelnaud no va ser un bastió doctrinal com altres castells occitans. Més aviat, es va convertir en un camp de joc per als grans senyors i les seves aliances, atrapat entre la lleialtat al comte de Tolosa i la pressió del poder reial.
La Guerra dels Cent Anys i la venda daurada
Amb l’inici de la Guerra dels Cent Anys, el castell es va convertir en un trofeu cobejat. La seva ubicació dominava rutes i terres fèrtils, cosa que el feia essencial per a anglesos i francesos. La família Caumont, propietària en aquell temps, es va inclinar cap a Anglaterra, guanyant privilegis a canvi de fidelitat.
El 1442, les tropes franceses del rei Carles VII van assetjar la fortalesa. Durant tres setmanes, la tensió va anar creixent: catapultes, arquers i màquines de setge envoltaven les muralles. Els defensors sabien que la derrota era inevitable. Llavors va passar l’inesperat: en lloc de caure sota la violència, el castell va ser entregat a canvi de 400 escuts d’or.
L’acord va ser extraordinari per a l’època. Els setges solien acabar en massacres o destrucció, no en una compravenda gairebé comercial. La xifra, lluny de ser simbòlica, equivalia a una suma important que assegurava l’honor dels vençuts i la consolidació del poder dels vencedors.
400 escuts: preu, valor i símbol
La venda de Castelnaud es recorda per la xifra: 400 escuts d’or. En aquell temps, un escut equivalia a diversos dies de salari d’un soldat ras. Multiplicat, l’import representava un tresor, suficient per equipar exèrcits o reconstruir pobles sencers.
Però el nombre amaga més que un valor econòmic. Va ser un gest polític: els anglesos acceptaven que no podien sostenir el castell, i els francesos, en lloc d’arrasar-lo, preferien assegurar-lo amb un pagament. Era una manera de legitimar la victòria i tancar la disputa amb un contracte. La pedra canviava de mans, però no es destruïa.
Aquest detall revela una veritat medieval: fins i tot en temps de guerra, la negociació podia més que l’espasa. L’or, de vegades, tenia més força que l’acer.
De l’abandonament a la restauració
Després de la recuperació francesa, Castelnaud va romandre en mans de la família Caumont, però el temps no va ser indulgent. Durant les guerres de religió del segle XVI, va tornar a patir atacs. En els segles posteriors, la fortalesa va perdre rellevància, fins a convertir-se en pedrera de pedra per als habitants del lloc.
Al segle XX, els murs mig enderrocats semblaven condemnats a l’oblit. Tanmateix, a mitjan centúria va començar un esforç de restauració que va rescatar el castell de la ruïna. El 1966 va ser classificat com a Monument Històric, i des de 1985 acull el Museu de la Guerra a l’Edat Mitjana. Avui, el seu interior guarda armes, armadures, catapultes reconstruïdes i escenografies que tornen al visitant el fragor dels setges.
Un poble medieval que batega al costat del castell
Als peus de la fortalesa s’estén Castelnaud-la-Chapelle, considerat un dels pobles més bells de França. Els seus carrers estrets, les seves cases de pedra daurada i les seves teulades d’ardósia fan que passejar-hi sigui com viatjar en el temps. El riu Dordonya flueix serè als seus peus, recordant que sota la calma actual s’hi amaguen segles de lluita.
Els turistes recorren avui allò que abans van ser muralles defensives, descobreixen passadissos i s’aboquen a torres que en un altre temps servien de talaies contra enemics invisibles. El contrast entre allò bèl·lic i allò idíl·lic converteix el poble en un indret on la història se sent palpable.
Lliçons de pedra i or
L’episodi dels 400 escuts d’or ensenya que l’Edat Mitjana no va ser només violència i fanatisme. També hi va haver espai per a la negociació, l’astúcia i el pragmatisme. Castelnaud continua dret com a testimoni d’aquesta dualitat: un lloc que va ser camp de guerra i ara és finestra a la memòria.
Visitar-lo no és només admirar una construcció de pedra, sinó escoltar les veus d’aquells que van viure entre els seus murs. L’eco de la transacció encara ressona: quant val un castell? Quant val la pau davant la destrucció?
D’or i pedra: el llegat immortal de Castelnaud
Avui, el castell convida a reflexionar sobre com les decisions d’ahir continuen donant forma al paisatge i a la identitat cultural d’Europa. Potser per això, cada viatger que travessa les seves portes reviu un pacte que, fa segles, va convertir la guerra en història i la història en llegat.
