Barcelona celebra aquest 2025 el vintè aniversari d’una de les seves construccions més emblemàtiques. La Torre Glòries, coneguda popularment com a Torre Agbar, ha marcat l’skyline de la ciutat des de la seva inauguració el 2005. Malgrat el seu nom oficial, el sobrenom escollit per la ciutadania es va imposar des del primer dia i s’ha convertit en part inseparable de la seva identitat.
Dues dècades després, la torre continua despertant admiració i debat. La seva silueta futurista, la seva il·luminació nocturna i la seva història arquitectònica han consolidat aquest edifici com un símbol de modernitat per a Barcelona i un referent internacional de l’arquitectura contemporània.
L’origen d’un icona contemporani
La Torre Glòries va ser inaugurada l’any 2005 com a part de la transformació urbanística del districte tecnològic del Poblenou. El projecte el va signar l’arquitecte francès Jean Nouvel en col·laboració amb l’estudi barceloní b720, dirigit per Fermín Vázquez. El seu disseny trencava amb els esquemes tradicionals de la ciutat en inspirar-se en un guèiser d’aigua i en les formes del modernisme català.
Amb les seves 38 plantes i 144 metres d’alçada, la torre va ser concebuda per acollir oficines d’innovació empresarial i tecnològica. Des de l’inici, va destacar per la seva façana de vidre i alumini, composta per milers de peces que permeten un joc de llums nocturnes únic al món. Aquesta pell pixelada, que canvia de color amb el pas de les hores i de les estacions, va convertir l’edifici en un espectacle urbà visible des de tots els racons de la ciutat.
D’oficines a símbol urbà
Tot i que el seu nom oficial és Torre Glòries, els barcelonins van adoptar de seguida el sobrenom de Torre Agbar, derivat de l’empresa d’aigües AGBAR que va impulsar la construcció. Amb el temps, van aparèixer altres noms: “el llapis de Barcelona”, “la bala de colors” o “la torre de llums”. Gairebé ningú utilitza el nom formal, cosa que demostra la força del bateig popular davant la institucionalitat.
Durant aquests vint anys, la torre no només ha estat un espai d’oficines, sinó també un punt de trobada cultural. Ha acollit festivals urbans, exposicions lumíniques i ha estat fotografiada per milions de turistes. La seva presència a l’skyline barceloní és ja inseparable de la identitat visual de la ciutat.
La revolució arquitectònica de Jean Nouvel
El projecte de Nouvel no va ser un simple exercici estètic. Inspirat en les xemeneies industrials catalanes, en va reinterpretar l’herència en clau futurista i sostenible. La torre es va convertir en un exemple pioner d’arquitectura bioclimàtica, amb sistemes que permeten regular la temperatura interior i reduir el consum energètic.
La seva forma el·líptica, que s’estreny a la base i s’eixampla cap al cim, afavoreix l’entrada de llum natural i millora l’eficiència energètica. La façana, composta per més de 60.000 peces d’alumini i vidre acolorit, genera un efecte cromàtic que canvia segons la perspectiva i la intensitat del sol. A la nit, l’espectacle es multiplica gràcies a la seva il·luminació LED, capaç de projectar milers de combinacions de colors.
Controvèrsia i reconeixement internacional
Quan es va inaugurar, la torre va generar reaccions trobades entre els barcelonins. Per a alguns, desentonava amb l’estil arquitectònic de la ciutat; per a altres, simbolitzava l’entrada de Barcelona al segle XXI. Avui, dues dècades després, les veus crítiques han deixat pas al reconeixement generalitzat.
La Torre Agbar és comparada amb altres icones internacionals com The Shard a Londres o fins i tot la Torre Eiffel a París. Forma part de les rutes turístiques dedicades a l’arquitectura contemporània, visitades tant per professionals com per curiosos que volen conèixer-ne els secrets constructius. La torre s’ha convertit en un referent d’innovació i disseny que situa Barcelona al mapa de l’arquitectura mundial.
Un futur obert
Al llarg de la seva història, la torre ha estat al centre de diversos debats sobre el seu ús. En diferents moments s’ha plantejat convertir-la en un hotel de luxe, un projecte que va comptar amb el vistiplau de l’Ajuntament de Barcelona, tot i que mai no es va acabar consolidant. El cert és que la seva funció ha evolucionat amb els anys, però la seva condició de símbol urbà roman inalterable.
La paradoxa del seu nom continua acompanyant-la. Oficialment és Torre Glòries, però per a la majoria de ciutadans i turistes sempre serà la Torre Agbar. Una demostració de com el llenguatge popular pot reescriure la identitat d’un edifici i dotar-lo d’un significat més profund.
Un icona que Barcelona ha fet seu
Vint anys després de la seva inauguració, la torre continua sent un referent de modernitat, un punt de referència visual i un espai carregat de simbolisme. La seva història recorda que l’arquitectura no és només tècnica i disseny, sinó també memòria col·lectiva i apropiació popular.
Val més el nom que figura als plànols o el que la gent pronuncia cada dia? En aquest debat hi rau part de l’encant de la Torre Agbar. I mentre la ciutat la continuï il·luminant cada nit, Barcelona podrà presumir de tenir un icona urbà que, encara que mai no és anomenat pel seu veritable nom, ha conquerit un lloc a la memòria de tothom.
I tu, com l’anomenes: Torre Glòries o Torre Agbar? Comparteix el teu record, la teva foto o la teva anècdota d’aquest icona barceloní.
