El seu deteriorament actual contrasta amb el llegat patrimonial que representa.
Construïda al segle XVI i originalment part del Mas Enrich, aquesta torre ha estat testimoni del pas del temps, d’ocupacions il·legals i de l’oblit institucional.
Catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local, el seu futur continua sent incert, mentre el veïnat observa com es desintegra a poc a poc.
Un passat que es perd entre les pedres
A primera vista, podria semblar una construcció més sense importància, perduda entre carrers secundaris d’Horta. Però aquells que s’aturen davant la seva façana descobreixen un edifici amb ànima. La torre, en realitat, formava part d’una antiga masia rural coneguda com Mas Enrich, documentada des del segle XVI. En aquella època, l’entorn d’Horta estava dominat per terres de cultiu, camins de carro i construccions defensives o agrícoles.
Es creu que la seva estructura tenia funcions mixtes: de vigilància i emmagatzematge. El gruix dels seus murs i la petita obertura superior apunten a un disseny pensat tant per observar com per protegir mercaderies. La seva arquitectura de pedra, sense ornaments innecessaris, mostra el pas del temps amb cicatrius que també són empremtes històriques.
El que més crida l’atenció és la seva presència estranya, gairebé fantasmal, enmig d’un entorn urbà que ha crescut i canviat radicalment al seu voltant. La torre ha sobreviscut a guerres, desenvolupaments immobiliaris i dècades d’indiferència, però la seva història s’esvaeix lentament.
Del Mas Enrich a la Torre del Moro: per què aquest nom?
El nom popular “Torre del Moro” no figura als documents oficials de patrimoni, però així és com tothom a Horta la coneix. El sobrenom prové d’un detall esculpit a la façana: un cap amb turbant, tallat a la pedra, que ha donat lloc a múltiples llegendes locals. Per a alguns, representa un símbol de dominació musulmana antiga; per a altres, simplement una caricatura medieval o un element decoratiu.
Amb el pas dels segles, el Mas Enrich va perdre protagonisme, i la torre va quedar com a únic vestigi. La seva figura aïllada, enigmàtica, sumada al “moro” esculpit, va fer que l’imaginari col·lectiu adoptés aquest nom com a propi. I així, generació rere generació, els veïns l’han identificat pel seu element més simbòlic.
Aquest fenomen, de com un detall arquitectònic pot generar identitat local i fins i tot substituir el seu nom oficial, també parla de com la memòria oral i popular conserva allò que les institucions sovint obliden.
L’abandonament actual: ruïnes, grafits i silenci oficial
Avui, el que va ser una peça patrimonial catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local es troba en estat crític. La torre roman tapiada, amb accés restringit, coberta de grafits, envoltada de bardisses i deixalles. Durant anys, l’espai s’ha utilitzat com a magatzem improvisat de ferralla, i en algunes ocasions ha estat ocupat il·legalment.
La humitat es filtra entre les esquerdes, les parets mostren signes d’esgotament estructural i la vegetació s’enfila sense control. Tot indica que, si no s’actua aviat, el que queda de la torre podria enfonsar-se o quedar completament irrecuperable.
L’Ajuntament de Barcelona ha expressat la seva intenció d’adquirir la propietat per rehabilitar-la. Tanmateix, problemes amb els hereus legals del terreny i dilacions administratives han impedit que l’operació es concreti. Mentrestant, cada any que passa suposa un deteriorament més gran.
El més inquietant no és només el seu estat, sinó el silenci institucional que l’envolta. Gairebé no se’n parla als circuits culturals ni turístics. No hi ha senyalització, panells informatius ni plans visibles d’actuació. Per a molts veïns, és com si la torre ja estigués condemnada a l’oblit.
La lluita veïnal per salvar-la de l’oblit
Tot i la deixadesa institucional, no tot està perdut. Diverses associacions de veïns i amants del patrimoni local han alçat la veu perquè la torre no desaparegui sense més. Campanyes a les xarxes socials, peticions a l’Ajuntament i articles en mitjans locals busquen reactivar l’interès públic sobre el lloc.
Veïns com la Montse, nascuda i criada a Horta, recorden haver-hi jugat de petites. Per ella, “la torre era un lloc màgic. Sempre imaginàvem que era de princeses o de pirates. Que ara estigui així, abandonada, em fa molt de mal”. El seu testimoni no és únic.
Des de centres culturals fins a escoles del districte, molts reclamen que la torre podria ser recuperada com a espai educatiu, arxiu històric o centre d’interpretació del barri. No falten idees, sinó voluntat política i solucions jurídiques per desbloquejar el conflicte amb la propietat.
La pregunta que es repeteix en moltes veus és clara: Quant més s’esperarà per actuar?
El que Barcelona no es pot permetre perdre
No és només una torre. És memòria viva d’un barri que va ser camp, que va tenir masies i que guarda en els seus racons fragments d’història no oficial. La Torre del Moro —o Mas Enrich— representa molt més que pedres antigues: és un símbol d’identitat per a aquells que encara creuen que Barcelona ha de mirar al seu passat per construir el seu futur.
Quants vestigis més com la Torre del Moro s’estan esborrant del mapa urbà sense que ningú se n’adoni?
Comparteix aquesta història. Visita la torre si pots. I suma’t a qui creu que el patrimoni no s’abandona: es protegeix, es reviu, s’honora.
