Hi ha indrets amagats que semblen aturats en el temps, suspesos entre penya-segats i boires antigues, tenyits de llegenda i embolcallats per un silenci que et convida a escoltar-te a tu mateix. Quan la foscor del bosc es fon amb la pedra i el cor accelera el ritme, entens que no es tracta només d’una excursió: estàs formant part d’una experiència que et supera.
Quan la muntanya et reclama
Al capvespre, la llum juga a esquitxar la roca i el fullatge, i els cants dels ocells es barregen amb el cruixir de les branques. És el moment en què molts donarien per acabada la jornada, però també l’instant en què la muntanya et xiuxiueja: “i si continues una mica més?”. Aquesta ruta és perfecta per deixar-se temptar: no cal anar lluny, només seguir el camí que s’endinsa pels fagedes misterioses i pels racons que semblen guardats per als més intrèpids.
Els primers trams: boscos, pujades i coratge
El camí comença des d’un punt base que domina prats verds i una ermita senzilla però emblemàtica. Al principi, la pujada és pausada, entre prats i arbres, fent-se sentir la frescor de la humitat i el perfum dels líquens. Cada revolt revela panorames que estimulen el cor: masies petites, valls somorts i serralades llunyanes.
Després d’uns trams boscosos, el terreny es fa més exigent. Apareixen escales de pedra o passos tancats a la roca, marques que indiquen la cornisa. Aquí ja no sols camines, sinó que el teu equilibri i la teva respiració importen. La roca s’obre, s’esquerda i els esglaons gravats ofereixen suports tan sorprenents com vertiginosos.
Arribant al Santuari de Cabrera
A partir d’aquest moment, el paisatge es transforma. A l’altura de uns 1.300 metres, apareix el santuari. És una construcció solemne, amb història. L’ermita talla l’horitzó: des d’ella s’abasta una vista impensable de la Plana de Vic, els cims de la serralada i els boscos que s’estenen com un mar verd. La roca, el vent i l’alçada conspiran per fer-te sentir que ets part d’un espectacle: pedra, natura i silenci.
El santuari és accessible gràcies a la cornisa equipada amb baranes, escales tallades en la roca i alguns trams que requereixen trepitjar amb decisió però sense presses. No és perillós si es camina conscientment, però sí emocionant: un pas després de l’altre, amb la naturalesa a flor de pell.
Detalls tècnics que cal saber
- La ruta circular té aproximadament 5 km en la versió curta, amb desnivell de 430 metres.
- Les versions més completes arriben a uns 16 km, amb irregularitats, trams verticals, i combinacions de crestes i corriols.
- En total, l’excursió pot allargar-se entre 4 i 6 hores, segons el ritme i les parades.
Què veus mentre pujes?
Hi ha moments que queden gravats per sempre:
- Creuar un pas estret amb vista panoràmica: cingleres que bajen de cop fins al bosc.
- Ascendir les escales sobre roca viva mentre el vent xucla l’adrenalina.
- Sentir sota els peus el salt de roca a roca, escoltar la remor del bosc i al fons veure els pobles que semblen maquetes.
- Veure un mar de boires quan el sol cau, travessant els valls i cobrint tot el paisatge fins al límit del cel.
Altres paratges, altres opcions
Per als qui vulguin escollir una versió més suau:
- Hi ha itineraris que eviten els trams més aeris, passant sempre per corriols interiors.
- El descens sol ser menys exigent si es tria la pista en lloc del pas equipat.
- Hi ha zones de parada per reposar i contemplar quietud: ermites petites, prats, racons per menjar.
Consells pràctics per viure l’aventura amb seguretat i plaer
- Porta calçat de muntanya amb bona adherència: els esglaons i corriols poden estar molls o sorrencs.
- Una motxilla lleugera amb aigua, menjar energètic, protecció solar i roba de recanvi per si entra fred al matí o al capvespre.
- Comença aviat: aparcar és complicat si arribes tard i la llum del dia afluixa quan més aflora la bellesa del paisatge.
- Respecta el marc natural: no deixis deixalles, no facis foc, respecta la senyalització i el silenci.
- Sempre que puguis, acompanya’t: compartir l’esforç i la vista amb algú fa que sigui molt més memorable.
Aquest santuari amagat no és només un sender: és un trajecte íntim entre roca, bosc i vertigen; una invitació a mirar enlaire, a convèncer-te que la muntanya pot enamorar quan es resisteix, quan et demana desplegar coratge pas a pas. Si t’animes a buscar allò que està penjat entre cels i fagedes, fes-ho amb ganes, respecte i aquell somriure que només es té quan hom sap que acaba de veure un secret ben guardat.
