Hi ha racons amagats que semblen suspesos en el temps, penjats entre cingles i núvols, amb aire de llegenda i un silenci que et convida a escoltar cada pas. Quan l’ombra del bosc es troba amb la roca i el teu cor comença a bategar més fort, saps que estàs participant d’alguna cosa més gran que una excursió qualsevol.
Quan la muntanya crida
Al capvespre la llum juga amb els colors del bosc i la roca, els sons de fulles i ocells lleugers. És quan molts tancaries la jornada, però també quan la muntanya et fa pensar: “i si em poso les botes i pujo?”. Aquesta ruta és ideal per a això: no cal anar molt lluny, només seguir la ruta que empeny a endinsar-se entre hayedos i racons que semblen només a l’abast dels més curiosos.
Els primers trams: boscos, pujades i coratge
El camí comença des d’un punt base que domina prats verds i una ermita senzilla però emblemàtica. Al principi, la pujada és pausada, entre prats i arbres, fent-se sentir la frescor de la humitat i el perfum dels líquens. Cada revolt revela panorames que estimulen el cor: masies petites, valls somorts i serralades llunyanes.
Després d’uns trams boscosos, el terreny es fa més exigent. Apareixen escales de pedra o passos tancats a la roca, marques que indiquen la cornisa. Aquí ja no sols camines, sinó que el teu equilibri i la teva respiració importen. La roca s’obre, s’esquerda i els esglaons gravats ofereixen suports tan sorprenents com vertiginosos.
Arribant al Santuari de Cabrera
A partir d’aquest moment, el paisatge es transforma. A l’altura de uns 1.300 metres, apareix el santuari. És una construcció solemne, amb història. L’ermita talla l’horitzó: des d’ella s’abasta una vista impensable de la Plana de Vic, els cims de la serralada i els boscos que s’estenen com un mar verd. La roca, el vent i l’alçada conspiran per fer-te sentir que ets part d’un espectacle: pedra, natura i silenci.
El santuari és accessible gràcies a la cornisa equipada amb baranes, escales tallades en la roca i alguns trams que requereixen trepitjar amb decisió però sense presses. No és perillós si es camina conscientment, però sí emocionant: un pas després de l’altre, amb la naturalesa a flor de pell.
Detalls tècnics que cal saber
- La ruta circular té aproximadament 5 km en la versió curta, amb desnivell de 430 metres.
- Les versions més completes arriben a uns 16 km, amb irregularitats, trams verticals, i combinacions de crestes i corriols.
- En total, l’excursió pot allargar-se entre 4 i 6 hores, segons el ritme i les parades.
Què veus mentre pujes?
Hi ha moments que queden gravats per sempre:
- Creuar un pas estret amb vista panoràmica: cingleres que bajen de cop fins al bosc.
- Ascendir les escales sobre roca viva mentre el vent xucla l’adrenalina.
- Sentir sota els peus el salt de roca a roca, escoltar la remor del bosc i al fons veure els pobles que semblen maquetes.
- Veure un mar de boires quan el sol cau, travessant els valls i cobrint tot el paisatge fins al límit del cel.
Altres paratges, altres opcions
Per als qui vulguin escollir una versió més suau:
- Hi ha itineraris que eviten els trams més aeris, passant sempre per corriols interiors.
- El descens sol ser menys exigent si es tria la pista en lloc del pas equipat.
- Hi ha zones de parada per reposar i contemplar quietud: ermites petites, prats, racons per menjar.
Consells pràctics per viure l’aventura amb seguretat i plaer
- Porta calçat de muntanya amb bona adherència: els esglaons i corriols poden estar molls o sorrencs.
- Una motxilla lleugera amb aigua, menjar energètic, protecció solar i roba de recanvi per si entra fred al matí o al capvespre.
- Comença aviat: aparcar és complicat si arribes tard i la llum del dia afluixa quan més aflora la bellesa del paisatge.
- Respecta el marc natural: no deixis deixalles, no facis foc, respecta la senyalització i el silenci.
- Sempre que puguis, acompanya’t: compartir l’esforç i la vista amb algú fa que sigui molt més memorable.
Aquest santuari amagat no és només un sender: és un trajecte íntim entre roca, bosc i vertigen; una invitació a mirar enlaire, a convèncer-te que la muntanya pot enamorar quan es resisteix, quan et demana desplegar coratge pas a pas. Si t’animes a buscar allò que està penjat entre cels i fagedes, fes-ho amb ganes, respecte i aquell somriure que només es té quan hom sap que acaba de veure un secret ben guardat.
