No està entre els primers resultats de cap cercador ni ocupa pàgines de cap revista de viatges. I potser, justament per això, encara conserva el seu encant més salvatge.
Begur i el secret millor guardat
Qui coneix la Costa Brava sap que Begur és un dels pobles més encantadors del litoral català. Les seves cases de pescadors, les cales amagades i l’aroma salada que flota a l’aire el converteixen en un lloc estimat per locals i visitants. Però entre els seus paisatges més coneguts encara hi ha lloc per a la sorpresa.
La majoria arriba i s’atura a Cala Sa Tuna, pensant que ja ha trobat el millor. Però uns pocs curiosos, empesos per les ganes d’anar més enllà, segueixen caminant pel Camí de Ronda. I és allà, a uns 400 metres cap a la Punta de Es Plom, on comença a intuir-se el regal amagat.
El descens cap a l’aigua turquesa
Des del sender ja es veu la intensitat dels colors. El mar s’estira com una catifa de tons blaus i verds, i entre les roques comencen a aparèixer petites barques fondejades que semblen flotar damunt d’un mirall.
Però l’accés no és senzill. L’últim tram del camí requereix baixar per un corriol pedregós i relliscós, gairebé com si et demanés una prova abans d’arribar. No és per a tothom, però per qui ho intenta, la recompensa és immensa.
Una cala petita amb grans meravelles
Amb només 70 metres de llarg per uns 10 d’ample, aquest racó aconsegueix fer-te oblidar qualsevol altre lloc. L’absència de serveis no resta encant, ans al contrari: li dona autenticitat. No hi ha restaurants, ni lavabos, ni botigues. Només silenci, onades i peixos que neden entre les roques.
És per això que portar ulleres de busseig i escarpins és gairebé obligatori. L’aigua és tan clara que, fins i tot des de la superfície, es poden veure peixos de colors, estrelles de mar i algunes sorpreses més.
Un paisatge que sembla pintat
El contrast entre la roca fosca del litoral i la llum intensa de l’aigua genera una imatge difícil d’oblidar. A més, les barques que s’hi apropen, sovint petites embarcacions de vela o motor, afegeixen un toc mediterrani que el fa semblar tret d’un quadre impressionista.
Des d’allà, la costa s’obre en mil formes, i l’olor de pins i sal omple cada respiració. És un lloc per quedar-se, per fer-hi una capbussada i sentir que encara existeixen espais que la pressa no ha sabut conquerir.
Què cal saber abans d’anar-hi
Si bé l’experiència val molt la pena, és important tenir present alguns detalls. L’aparcament a la zona de Sa Tuna pot ser complicat durant l’estiu. El més recomanable és arribar d’hora, aprofitar la fresca del matí i començar la caminada amb energia.
Hi ha un petit parking de pagament a tocar de la cala principal, i des d’allà comença el camí. Porta aigua, alguna cosa per menjar i, sobretot, calçat adequat. No és una excursió llarga, però sí una mica exigent en el tram final.
I sí, el nom del paradís és…
Cala S’Eixugador. Una cala que no surt a les postals, però que deixa petjada en qui la visita. No és només una destinació, és una sensació. Un petit refugi on el temps s’atura, l’aigua abraça i el món sembla molt més senzill.
Quan la bellesa es manté en silenci
Potser aquest estiu no cal buscar gaire lluny. Potser només cal escoltar els camins que s’amaguen darrere dels noms populars i deixar-se guiar per la intuïció. Si tens ganes de descobrir, comparteix aquest article. I recorda: els millors secrets, sovint, són els que es murmuren a cau d’orella.
