Barcelona i el mar. Avui sembla una relació inseparable, gairebé òbvia, com si la ciutat hagués nascut sempre amb quilòmetres de sorra oberts al passeig, a les famílies, al turisme i als banyistes. Però aquesta postal mediterrània és, en realitat, fruit d’una transformació recent. Fins als anys noranta, el litoral barceloní era un altre món: ocupat per vies de tren, barraques, fàbriques i edificis que trencaven qualsevol somni de bany urbà.
Amb els Jocs Olímpics del 1992 com a gran excusa, Barcelona va obrir-se al mar. Va guanyar sorra, va guanyar modernitat, va guanyar imatge internacional. Però, en aquest procés, també va perdre racons carregats de vida, d’identitat i de memòria col·lectiva. Tres d’aquests espais —els Banys Orientals, les barraques del Somorrostro i el Ramal de Marina— van desaparèixer per sempre sota la pressió urbanística i olímpica.
Aquest és el relat de tres desaparicions que expliquen, millor que cap altre llibre d’història, com una ciutat pot reinventar-se… i alhora esborrar parts del seu passat.
Els Banys Orientals: un símbol de llibertat i modernitat
Eren elegants, majestuosos i gairebé exòtics per a la Barcelona de finals del segle XIX. Els Banys Orientals, inaugurats el 1872, es van convertir ràpidament en un referent del lleure barceloní. Inspirats en l’arquitectura àrab, amb les seves formes geomètriques i un aire misteriós, aquest balneari era molt més que un lloc on banyar-se: era un símbol de modernitat i progrés en una ciutat que començava a créixer sense parar.
Durant dècades, els Banys Orientals van ser l’espai per excel·lència de l’estiueig urbà. Hi acudien famílies, aristòcrates i classes populars que volien sentir-se part d’aquella Barcelona que mirava al futur. Però hi havia un detall que feia d’aquest lloc alguna cosa encara més especial: durant la dictadura franquista, es va convertir en un espai reservat exclusivament a dones.
Per a moltes barcelonines, els Banys Orientals eren un refugi. Un racó on poder gaudir del mar amb llibertat, sense les mirades de censura d’una societat que limitava l’expressió femenina. Allà, l’aigua i la sorra es convertien en sinònim de resistència silenciosa.
El final, però, va arribar el 22 de novembre del 1990, quan les excavadores van enderrocar el balneari per donar pas a la gran transformació del litoral. L’estructura va caure davant la indiferència d’uns i la nostàlgia d’altres. Avui, gairebé ningú recorda que, en aquell mateix tram de la Barceloneta, es va alçar un dels balnearis més famosos de la Mediterrània.
El Somorrostro: del barraquisme a la memòria
Avui, quan camines per la platja del Somorrostro, tot sembla dissenyat per al gaudi: xiringuitos moderns, surfistes que llisquen sobre les onades, famílies esteses a la sorra. Però fa només unes dècades, aquest mateix espai era un altre món.
El Somorrostro va ser un dels barris de barraques més grans i més densos de la ciutat. Entre els anys 40 i 60, es calcula que hi van viure més de 10.000 persones. Famílies senceres aixecaven les seves cases de fusta i xapa sobre la sorra, en condicions precàries i sovint insalubres. Malgrat tot, el Somorrostro va ser un barri amb vida pròpia, amb la seva cultura, la seva comunitat i les seves històries.
D’allà en va sortir, per exemple, la llegendària Carmen Amaya, que va portar el flamenc i el nom del Somorrostro arreu del món. Aquell barri, malgrat la pobresa, va ser també un bressol de talent i resistència.
Però el barraquisme era vist com una taca per a la Barcelona que volia mostrar-se al món. A partir del 1964 van començar els primers desallotjaments, i amb l’arribada dels Jocs Olímpics, el procés es va accelerar. A finals dels anys 80 i principis dels 90, el Somorrostro ja havia desaparegut sota la sorra que avui trepitgem.
Com a gest simbòlic, l’Ajuntament va recuperar el nom de platja del Somorrostro el 2010. Però la veritat és que, sota els peus dels banyistes, s’amaga encara la memòria d’un barri oblidat, invisible en les postals turístiques.
El Ramal de Marina: la ciutat trencada pel tren
Hi ha una generació de barcelonins que encara recorda com les vies de tren tallaven literalment el pas cap al mar. El Ramal de Marina, que unia la línia Barcelona–Mataró amb l’estació de França, era una barrera metàl·lica que separava la ciutat del seu litoral.
El soroll dels trens era constant. Les vies, plenes de rovell i de pols, es convertien en un símbol d’una Barcelona industrial que vivia d’esquena al mar. Per als veïns de la Barceloneta i el Poblenou, el tren era més una condemna que un servei: els robava el paisatge i els condemnava a viure darrere d’una muralla de ferro.
El 31 de maig del 1989 va circular l’últim comboi pel Ramal de Marina. Pocs mesos després, les vies van ser aixecades i el traçat es va esborrar per sempre. En aquell espai, abans inhòspit, es va aixecar la Vila Olímpica i la Ronda Litoral, convertint la frontera en un nou eix urbà que va obrir Barcelona al mar.
El Ramal de Marina va desaparèixer, sí, però el seu record encara batega en la memòria d’aquells que el van veure cada dia com una ferida oberta entre la ciutat i l’aigua.
La Barcelona que guanya i la Barcelona que perd
És fàcil deixar-se portar per la postal actual: platges plenes de vida, turistes que gaudeixen del sol, un passeig marítim que és orgull i imatge de ciutat. Però, darrere d’aquesta transformació, hi ha un preu.
Barcelona va guanyar mar, però va perdre memòria. Va oblidar els Banys Orientals, símbol d’un estiu burgès i també d’una llibertat femenina pionera. Va enterrar sota la sorra el Somorrostro, barri de barraques però també de cultura i comunitat. I va fer desaparèixer el Ramal de Marina, aquella barrera de ferro que, malgrat tot, formava part de la identitat industrial de la ciutat.
La Barcelona olímpica es va vendre al món com una ciutat oberta, moderna i mediterrània. Però aquesta mateixa Barcelona va esborrar racons sencers de la seva història. Avui, només queden fotografies en blanc i negre, testimonis orals i alguns gestos simbòlics per recordar allò que ja no existeix.
Per què cal recordar-ho?
Perquè la memòria d’una ciutat no només es construeix amb els triomfs i les transformacions, sinó també amb les pèrdues. Les ciutats són organismes vius que muten, però cada mutació té costos. I en el cas de Barcelona, el preu de guanyar platges va ser esborrar parts senceres de la seva ànima.
Recordar els Banys Orientals, el Somorrostro o el Ramal de Marina no és un exercici de nostàlgia buida, sinó un acte de justícia històrica. Perquè darrere de cada enderroc hi havia vides, històries i comunitats que també són Barcelona.
La Barcelona d’avui no s’entendria sense aquell gran canvi dels 90. Però tampoc s’entendria sense reconèixer el que es va perdre pel camí. Quan avui ens estirem a la sorra del Somorrostro, caminem per la Vila Olímpica o passejem pel front marítim, potser hauríem de preguntar-nos: què hi havia aquí abans?.
La resposta és la clau per entendre no només la ciutat que som, sinó també la ciutat que vam ser.
