Al cor de Barcelona, un restaurant centenari guarda una curiosa anècdota de Pablo Picasso. Entre records de joventut i escenes bohèmies, va quedar registrat que el pintor va deixar a deure una dotzena de cafès amb llet. Aquest petit deute, més simbòlic que real, parla d’un temps en què la ciutat modelava el jove artista.
El restaurant 7 Portes, situat als Porxos d’en Xifré, va ser testimoni d’aquella etapa decisiva. A pocs metres de casa seva i en plena efervescència cultural, el local es va convertir en refugi d’intel·lectuals, artistes i viatgers. Avui, aquest deute impagat s’ha transformat en un relat entranyable que uneix gastronomia, història i art.
Picasso i la seva Barcelona
Pablo Picasso va arribar a Barcelona el 1895, quan encara era un adolescent. La seva família es va instal·lar en un pis dels Porxos d’en Xifré, a escassos metres del restaurant 7 Portes, que ja era un punt de trobada de la societat barcelonina. La ciutat el va rebre en plena efervescència modernista, amb arquitectes, poetes i pintors explorant noves formes d’expressió.
El jove Picasso es va matricular a l’Escola de Belles Arts, on va destacar per la seva rapidesa i talent. Barcelona li va oferir un ambient estimulant, diferent de la solemnitat de Madrid o de la tradició acadèmica de Màlaga. Allà va començar a forjar-se un estil que més endavant canviaria la història de l’art.
En aquells anys, Picasso alternava entre la disciplina acadèmica i la vida bohèmia de cafès, tertúlies i trobades nocturnes. El 7 Portes era al centre d’aquesta experiència vital, un lloc proper, vibrant i ple de personatges que nodrien la seva curiositat.
El restaurant que va marcar època
Fundat el 1836, el 7 Portes aviat es va convertir en un referent gastronòmic de la ciutat. El seu nom prové dels set arcs que conformen l’entrada principal als Porxos d’en Xifré, un edifici singular que combinava habitatges i locals de luxe. Durant el segle XIX i començaments del XX, el restaurant va ser lloc de pas de comerciants, burgesos i viatgers de tot el món.
L’ambient del 7 Portes reflectia la Barcelona cosmopolita de finals de segle: bulliciosa, oberta al Mediterrani i alhora orgullosa de la seva identitat cultural. Els seus menjadors van acollir polítics, escriptors i pintors, molts d’ells protagonistes de la vida intel·lectual catalana.
Per a un jove com Picasso, aquell restaurant oferia no només cafè i conversa, sinó també l’oportunitat d’observar la societat en tota la seva diversitat. Aquest contacte quotidià va ser tan formatiu com les hores passades als tallers de pintura.
L’anècdota dels cafès amb llet
Entre els registres del restaurant figura una curiositat: Pablo Picasso va deixar anotada una dotzena de cafès amb llet que mai va arribar a pagar. El detall, aparentment menor, s’ha convertit en símbol de la bohèmia que envoltava els seus primers anys a Barcelona.
Alguns ho interpreten com un simple descuit juvenil, d’altres com la mostra de la precarietat amb què vivia mentre perseguia el seu somni artístic. Sigui quina sigui la raó, l’anècdota humanitza el geni, recordant-nos que també ell va tenir comptes pendents amb la vida quotidiana.
Avui, aquell deute oblidat es narra amb humor i afecte, com a part del folklore cultural del 7 Portes. No és una taca, sinó una marca d’autenticitat que connecta el restaurant amb un dels grans artistes del segle XX.
Art, cafès i bohèmia
La Barcelona de finals del XIX estava plena de cafès on els joves creadors discutien idees, compartien esbossos i somiaven amb el futur. Llocs com Els Quatre Gats o el mateix 7 Portes funcionaven com a autèntics tallers informals, on es creuaven les avantguardes amb les tradicions locals.
En aquests ambients, Picasso va conèixer intel·lectuals que van influir en el seu pensament i el van animar a explorar camins artístics més lliures. Els cafès eren més que espais de consum; eren fòrums culturals, laboratoris socials i escenaris d’amistat.
La bohèmia no era sempre fàcil: molts artistes vivien al dia, sense prou diners per pagar totes les seves consumicions. Aquest ambient de precarietat barrejat amb entusiasme creatiu explica per què un jove Picasso va poder acumular una dotzena de cafès amb llet sense liquidar el compte.
Llegat cultural i turístic
Avui, el restaurant 7 Portes continua dempeus com un dels emblemes gastronòmics de Barcelona. Amb gairebé dos segles d’història, ha sabut conservar la seva tradició mentre s’adapta als nous temps. Les seves parets guarden històries de reis, escriptors i artistes, però poques tan entranyables com la d’aquell jove Picasso.
Per als visitants, l’anècdota dels cafès amb llet afegeix un sabor especial a l’experiència. No es tracta només de menjar en un restaurant històric, sinó d’asseure’s en el mateix espai on el geni del cubisme va deixar empremta de la seva vida quotidiana.
La ciutat de Barcelona, conscient d’aquest llegat, ha convertit aquests relats en part del seu atractiu cultural. Museus, rutes i locals històrics recorden com Picasso va viure, va aprendre i es va inspirar en els seus carrers.
Una empremta més enllà del llenç
Picasso no només va deixar el seu llegat en museus i col·leccions d’art. També va marcar llocs quotidians, com el 7 Portes, que gràcies a un petit deute de cafès es va convertir en part de la seva biografia. La història ens recorda que la grandesa no sempre es mesura en gestos solemnes, sinó en empremtes mínimes que el temps rescata amb tendresa.
Potser d’aquí a cent anys, algú descobreixi en un altre racó de la ciutat una anècdota semblant d’un artista desconegut avui. La pregunta queda oberta: quin espai de la nostra vida quotidiana serà recordat com a escenari d’un futur geni?
La invitació està feta: comparteix aquesta història, comenta-la i reflexiona sobre com allò comú pot transformar-se en memòria cultural.
