Terelu Campos es confessa aquest dimecres en un post del seu blog a la revista ‘Lecturas’. Parla sobre què ha suposat per a ella entrevistar a la seva manera, María Teresa Campos, que aquesta setmana ocupa la portada de la revista del cor que surt els dimecres. “Com sé que li agrada, vaig començar l’entrevista parlant una mica de política, això la relaxaria. D’alguna manera ho vaig aconseguir, però quan vaig veure que la cosa s’anava torçant vaig decidir canviar radicalment de tema”, revela Terelu.
“Ella és una dona molt compromesa i que no suporta les injustícies, vinguin del partit que vinguin. Així que vaig decidir treure el tema de ‘La Campos Móvil’, perquè pujarà d’aquí res a aquest camió que tant ha donat de què parlar”, continua relatant, i confessa: “Hi havia temes que jo no sabia com tractar amb una persona que ja ha viscut el vuitanta per cent de la seva vida. Tinc clavat no haver-li preguntat què va significar per a ella passar el confinament amb mi. El dia que la meva mare hi sigui em quedaré amb el que hem viscut ella i jo”.
En relació a la pandèmia, Terelu assegura que la seva mare “està més tranquil·la del que jo esperava, però que se li recordi que complirà vuitanta anys ho porta fatal. Em fa pena que no vulgui celebrar-ho, aquest número és molt important a la vida”. “Arran de la pandèmia em vaig atrevir a preguntar-li per Edmundo, que es va mostrar reticent a vacunar-se. Vaig ser capaç d’anar més enllà i li vaig fer una de les preguntes més complicades per a mi: ‘Continues plorant per ell?’, assenyala.
En aquest moment, Terelu deixa clar que “he protegit a la meva mare sense sobrepassar els límits de la confiança perquè sempre hi hagi coses que es quedin en la seva privacitat. Si li vaig preguntar això sobre Edmundo és perquè encara se m’encongeix l’estómac en recordar a la meva mare fent-se molt petitona davant el dolor. Superar aquest patiment m’ha costat molt i m’emociona. No sé si ella ha aconseguit oblidar-ho del tot”, afirma.
I detalla: “Quan un no comprèn com ha passat és complicat passar pàgina sanament sense pensar: ‘Què vaig poder fer jo perquè em passés això?’ De moment, mai parlaré del que penso i sento de com va succeir tot. Em va sorprendre per a bé la fredor de la meva mare sobre aquest tema”.
Finalment, conclou: “Quan li vaig preguntar si estava orgullosa de la meva germana i de mi, em semblava també arriscat per dues coses: no sabia si estaria preparada per a escoltar la seva resposta i per l’esforç de sinceritat de la meva mare”.
