Continua la polèmica després de les declaracions d’Ana María Aldón avisant el seu marit, José Ortega Cano, que no se sent còmoda en el matrimoni i que ella necessita més atenció i activitat. A més, la dona del torero va dir també que la família del seu marit es ficava en la seva relació i que passaven informació als mitjans de comunicació. I ara ha estat Terelu Campos qui ha parlat d’aquest assumpte, i ho ha fet en un post al seu blog de la revista ‘Lecturas‘.
“Ana María té 44 anys. Ella sap que es va casar i que té un fill amb un home bastant més gran que ella. En principi, tots creiem que la diferència d’edat en una parella no és cap obstacle, però hi ha moments en què sí que ho és i cal ser honestos per a dir-ho i afrontar-ho. Abans d’acabar l’any, Ortega Cano va passar uns mesos molt delicats de salut i vaig veure a Ana María profundament preocupada per saber què li passava al seu marit. Li feien proves, no trobaven res i jo veia l’angoixa en el rostre i en les paraules d’ella”, comença escrivint la filla de María Teresa Campos.
En aquesta línia, continua: “Després el torero ha millorat i ella ha esperat a aquesta recuperació per a demanar-li a la persona que estima i de la qual diu estar enamorada que vol compartir i gaudir la vida amb ell. Necessita sentir que té també el seu lloc a casa del seu marit“. I, en aquest moment, Terelu parla de Rocío Jurado: “Rocío Jurado és Rocío Jurado i ningú podrà substituir-la, però Ana María Aldón s’ha guanyat el seu lloc en la vida del seu marit. Lloc que desgraciadament sembla no respectar una part de la família del torero. Ara, cal tirar-li dards a Ana María per dir, amb tot el respecte del món, que vol gaudir la vida amb el seu marit i sortir a sopar, al cinema, a un esdeveniment…, perquè té la meravellosa edat dels quaranta i pocs per a viure”.
“L’etapa més feliç de la meva vida van ser els principis dels 40”
Alhora, Terelu reconeix que “l’etapa més feliç de la meva vida van ser els principis dels quaranta. En aquesta etapa jo ja estava serena a la meva vida. La meva filla depenia menys de mi i durant els anys en què no vaig tenir parella vaig fer el que vaig voler, quan vaig voler i com vaig voler. Després d’aquesta reflexió personal i tornant a la meva companya, em cau la cara de vergonya quan escolto manifestacions com: ‘Si ella porta al nen al partit de futbol’. Això què cony és! Vostès de què estan parlant!“
