Pilar Eyre relata com Joan Carles de Borbó va matar d’un tret el seu germà petit

Aquest mes de març es compleixen 65 anys de la mort d’Alfonso de Borbón

Aquest mes de març es compleixen 65 anys de la mort d’Alfonso de Borbón, el germà petit de Joan Carles I. És la periodista Pilar Eyre qui ho recorda en un post al seu blog de la revista ‘Lecturas’: “Comença març, el mes més cruel per al rei Joan Carles. Perquè fa seixanta-cinc anys va ferir de mort accidentalment al seu germà Alfonso. El mes de març de 1956 va desaparèixer per sempre l’alegria juvenil dels ulls de Juanito i es va trencar per sempre la família”, escriu Eyre.

En el text, la periodista assegura que “el dolor i la culpa per aquell fet terrible han estat una pena negra que l’ha acompanyat tota la seva vida! No fa molt, va entrar un amic de la infància a les habitacions privades de Joan Carles a la Zarzuela i el va sorprendre amb una foto d’Alfonsito a la mà. Quan el Rei es va girar, l’amic va veure que les llàgrimes baixaven per les seves galtes mentre li deia: ‘A ningú he estimat com a ell’”.

Seguidament, Eyre relata què va passar. “Eren les vacances de Setmana Santa de 1956. Plovia incessantment. Juanito tenia 18 anys, estudiava en l’Acadèmia General Militar de Saragossa i acabava de jurar bandera. Alfonsito, de 14, havia realitzat exercicis espirituals amb la seva escola, Los Rosales, i els dos germans havien anat a veure la pel·lícula ‘Locura de amor’, de Sarita Montiel, fet pecaminós del qual havien hagut de confessar-se perquè estava classificada ‘per a majors amb objeccions’”.

Tot dos anaven en tren: “En el Lusitania Exprés, en el qual parteixen de Madrid a Lisboa, Juanito li ensenya al seu germà el seu tresor: una pistola Long Automatic Star, tot i que es lamenta que no té bales. Però el germà llest, tan llest que l’anomenen Senequita, l’espavilat, el favorit de tots, l’irresistible Alfonsito, s’escapa de la seva mainadera a Lisboa, va a una armeria de la rúa dues Correeiros i compra una caixa de bales del 22: ‘Són per al meu pare’”.

I Eyre continua el relat: “Després, a Estoril, disparen a les pinyes dels arbres al jardí dels Savoia i després apunten als fanals de la rúa d’Anglaterra, on viuen, fins que el pare, horroritzat, els confisca la pistola i la guarda en el secreter del seu despatx. Tanca amb una clau que fica en la butxaca de la seva jaqueta d’estar per casa. El 29 de març, Dijous Sant, també comença el dia plujós. Primer van a missa i després s’acosten al club de golf, on Alfonsito competeix en un concurs que han d’ajornar a causa del mal temps. Aquí es pren la seva última fotografia, al costat del seu íntim amic Antonio Eraso. Es recolzen en els pals i Alfonsito llueix amb orgull els seus primers pantalons llargs”.

I just després, es quan es produeix la mort, segons narra la periodista: “Els germans tornen a casa. Al petit li han regalat un cadell que encara no té nom i s’uneix als seus gossos Rusty, Daimil i Pardo. Juguen amb ells, continua plovent, s’avorreixen, es peguen, trenquen un tibor xinès, claven en la paret de l’habitació de jocs de l’últim pis una diana de paper i li demanen a la seva mare la pistola. María, tova, acaba per cedir i va a la jaqueta del pare, que està penjada en un penja-robes; agafa la clau de la butxaca; obre el secreter i els lliura l’arma amb l’advertiment: ‘Aneu amb compte’”.

Quantes vegades María s’haurà de penedir d’aquest gest fatal que va canviar la vida de tots per sempre? Els nois pugen corrent, es barallen per l’arma. ‘És meva’. ‘Però jo vaig comprar les bales’… Juanito es fa amb ella, s’instal·la d’esquena a la taula de billar, obre les cames, apunta a la diana…, però el germà entremaliat, l’hiperactiu, el que no està quiet mai, fa un salt davant d’ell… El dit de Juanito ja ha premut el gallet, surt la bala inexorable i el príncep, congelat per l’estupor, veu com al seu germà se li entelen els ulls i cau cap endarrere… Donya María sent una cosa molt llunyana, però ni Juan, ni Margot, ni la institutriu senten res. Només Pilar va dir amb la veu presa per la por: ‘Ha estat un tret’”, afirma Pilar Eyre.

Continua la periodista: “De sobte el món esclata, borden els gossos, Juanito baixa les escales cridant: “Mamà!”. María i Juan pugen atropellant-se, encara queda una mica de vida en Alfonsito, però s’apaga lentament, com el cap d’una espelma. Juan agafa el cos del seu fill, el rostre intacte perquè la bala ha entrat pel nas i s’ha allotjat en el cervell, i l’embolica en una bandera d’Espanya. I, agarrant a Juanito pel clatell, l’obliga a inclinar-se sobre el fill mort: ‘Jura que no ho has fet a propòsit!’. Quan arriba el doctor Abreu només pot estendre l’acta de defunció: l’infant ha mort a dos quarts de nou”.

I conclou: “La mare plora sense consol per un dolor que no s’acabarà mai. El pare va agafar el cotxe i va recórrer sense rumb els carrers d’Estoril sota la tempesta. De matinada, va tirar la pistola a l’oceà, va deixar caure el cap sobre el volant i es va posar a plorar. En un racó de la casa roman Juanito sanglotant, ningú el conforta. Pàl·lid, tremolós, està a punt de desmaiar-se. Només Antonio Eraso s’acosta a ell i l’abraça. El príncep li diu, amb la veu enronquida de por pels fets que acaben de succeir: ‘Vull desaparèixer, em fico en un convent… Mai em recuperaré d’això’. De totes les desgràcies que ha patit el Rei, aquesta ha estat la més profunda. Fa seixanta-cinc anys”.

Comentaris

    Esceptica 07/03/2021 8:15 am
    Un relat preciós. Llàstima de la continuació. A cualsevol altre, despres les armes li haguessin fet fobia. Seran excepcions pròpies de la sang reial!
    Carraixeta 05/03/2021 5:52 pm
    A mi m'agradaria conèixer al psiquiatra que li feu passar el trauma. Quina teràpia va ser eixa que li permet ser un amant de les armes de foc fins a col·leccionar escopetes i ser un afamat caçador.
    Pepito po 05/03/2021 2:01 pm
    Dons per voler posar-se en un convent, n'ha triat un de ben gran, la Zarzuela. Vaya FDLGP. 65 anys han passat i des de Abu Dabhi encara done pel cul, fastigos, fill de berra sifilitica
    Quadrophenico 04/03/2021 7:45 pm
    Que se joda...No todo va a ser flores y violas.
      Jaume 05/03/2021 7:12 am
      No m'ho crec.

Nou comentari