Jorge Javier Vázquez mai no ha tingut vergonya a l’hora de sincerar-se sobre els seus pensaments, la vida amorosa, la ideologia o el que opina sobre els seus companys de ‘Sálvame’. El presentador no pot ser més transparent, el que entusiasma als seus seguidors. Un dels seus escenaris preferits per fer confessions íntimes? La columna de ‘Lecturas‘. Aquesta setmana la centra a unes reflexions sobre la seva vida. Està content? “Sempre que arriba la calor comencen a venir a la meva memòria històries que m’agradaria haver viscut”.
El presentador català afirma, per exemple, que li hagués agradat viure la seva homosexualitat d’una altra manera quan va sortir de l’armari: “M’hauria agradat gaudir d’una manera més lliure i despreocupada la meva condició sexual i haver gaudit d’un amor d’estiu a alguna ciutat europea. Fer l’interraïl, estimar sense complex de culpa, acariciar pells terses i morenes a París, Copenhaguen o a l’aparentment avorrida Viena. Tenir un grup d’amics despreocupats que considerés que passar-s’ho bé com una de les assignatures principals de la vida”.
En comptes de viure tot això, va decidir traslladar-se a Madrid amb només 25 anys: “Això em va convertir en una persona responsable. Molt dedicada a la seva feina, molt entregada, que deixava poc lloc a gaudir perquè per herència paterna ho considerava una pèrdua de temps. Ara faig la vista enrere i m’adono que la feina m’ha omplert tant que la meva vida personal han estat estones. Estones que he intentat esprémer al màxim perquè després sempre em tocava treballar”.
Jorge Javier Vázquez a ‘Supervivientes’ / Telecinco
Una vida lligada a la televisió en la qual no ha parat d’encadenar un programa amb un altre: “Tinc la sensació que em falta temps, però és una cosa que visc amb alegria i no amb angoixa. Esgarrapar moments per mi exclusivament fa que aquells que aconsegueixo els gaudeixi plenament. Jo he viscut la síndrome de Peter Pan, probablement encara la segueixo vivint encara. Et veus bé, et sents bé i creus que has d’exhaurir perquè la decadència està a prop. I en aquest afan per no perdre temps, vius a prop del ridícul. Perquè els 50 són els 50 per molt que diguin que són els nous 40. La realitat m’esgota però la vida s’acabarà imposant, ja veuràs”.
