Jorge Javier Vázquez ha tornat a reflexionar sobre l’amor i les relacions de parella. Ho ha fet en un post al seu blog de la revista ‘Lecturas’, arran de la separació d’Iñaki Urdangarin i Cristina de Borbó. “Soc d’aquells que creuen que difícilment s’aconsegueix trencar una parella d’una manera encertada. I, lamentablement, dels que creeun també que cada dia és més difícil enamorar-se. No només ho penso jo, molta gent al meu voltant està començant a tirar la tovallola”.
En aquest sentit, el presentador televisiu escriu: “El que no acabo d’entendre és per què havent-hi tanta gent amb ganes de compartir la seva vida amb una altra persona no es formalitzen relacions. Potser aquesta és la clau: ja no volem ni tenim ganes de formalitzar absolutament res. Tot succeeix tan ràpid en les nostres vides que ens hem acostumat a passar de persones amb la mateixa facilitat que engolim ‘stories’ en Instagram”.
“Volem les fogonades del flaix, però ens costa parar-nos per a intentar descobrir què hi ha darrere de la lluentor inicial. El món de les relacions s’ha convertit en una carrera sense fi en la qual el que compte és acumular històries. Enllaçar l’una amb l’altra, il·lusionar-se amb diverses alhora perquè el possible desencantament sigui menor si alguna falla. Si existeix un comú denominador entre tota la gent que m’envolta és que no vol patir”, assegura Jorge Javier.
A més, el presentador badaloní creu que “ens estem protegint tant que estem impedint que els nostres sentiments floreixin amb naturalitat. Tenim al nostre cap una llista tan preparada del que desitgem que no deixem que res ens sorprengui. Es fa complicat viure així. Hauríem de començar a baixar la guàrdia. Començo a veure massa desesperança al meu voltant i no m’agrada. No són temps fàcils”.
Finalment, conclou: “La vida ens està ensenyant que no som amos del nostre futur. Ens costa fer plans no ja a llarg termini, sinó a molt curt: tests continus, possibilitat de confinaments… És impossible viure sense il·lusions, però és que la realitat actual tampoc no ho està posant fàcil. Jo que sé, potser és el moment de deixar de pensar tant en nosaltres mateixos i passar a pensar en com podem donar una mà als altres perquè tot això sigui més confortable. Escoltar. Abandonar-nos i recrear-nos en l’altre. Ajudar-nos”.
