Jorge Javier Vázquez sempre ha reconegut que li agraden els nois més joves que ell, una confessió de les moltes que ha fet públicament sobre la seva vida més íntima. En la columna de Lecturas d’avui, per exemple, reconeix que ha quedat amb un noi estranger de 20 anys menys, el que li serveix per compartir una reflexió sobre la manera que tenen els joves de lligar avui dia: “M. és un noi que s’acaba d’instal·lar a Madrid després de viure set anys a Barcelona, ciutat a la que va arribar des del país centreamericà en el que va néixer. Parlem de com és ser gai en el seu lloc d’origen i de com la gent ho oculta per no convertir-se en el centre de les tafaneries o, en el pitjor dels casos, per no ser arraconats”.
El català deixa clar que li agrada anar a esmorzar amb nois de menys edat: “M’agrada quedar amb nois com ell, vint anys menor que jo, perquè així em posen al dia de les noves maneres de lligar. Ha quedat enrere això de caçar en els bars, això ja ho sabia. El que em va cridar l’atenció va ser que ja ningú no es fa petons amb un altre a les discoteques perquè llavors perds l’oportunitat d’embolicar-te amb els amics d’aquell amb qui t’estàs petonejant. Déu meu, quines complicacions”.
Considera que aquesta és la generació amb més fòbia al compromís, una al·lèrgia comuna entre els més joves: “Em parla d’una generació de gent que sospira pels nois que estan de pas en el país perquè així hi ha poques possibilitats de crear lligams emocionals duradors. No sé de què em sorprenc. Una generació tan preparada no pot enfrontar-se a les relacions sense haver-les estudiat abans. Mala cosa. Si no ens deixem portar pels sentiments, li trobo poca gràcia a això de viure. Bé està que hom intenti patir el menys possible o que sigui cada vegada més selectiu i no s’enganxi a imbècils amb potes. Però dir que no al compromís per sistema no és una victòria de l’amor lliure… és la derrota de l’alegria de viure”.
