Jorge Javier Vázquez ha tornat a escriure un post al seu blog de la revista ‘Lecturas’, i en aquesta ocasió ho ha fet parlant de la guerra a Ucraïna, tot i que ha començat parlant del coronavirus: “Recordo que quan va començar això del coronavirus i dèiem: ‘Quan acabi tot això…. I llavors enumeràvem una infinitat de plans que compliríem rigorosament. Dir més vegades ‘testimo’, connectar amb nosaltres mateixos, descobrir el plaer de les petites coses, intentar que l’ansietat no ens domini, dur a terme viatges preciosos… Un món ideal”.
Però el presentador televisiu constata que “tot això no ha arribat a acabar en cap moment perquè a la primera onada li va succeir una segona, una tercera i així successivament fins a arribar a òmicron, que va ser una altra pandèmia en tota regla. Entre la òmicron i la guerra d’Ucraïna va passa també una altra calamitat o potser es van encadenar. Ja no ho sé. No la recordo. La inflació, seria. El cas és que des de gener tampoc hem aixecat cap”.
“Estem desitjant que la guerra acabi perquè creiem que així el dolor haurà acabat, però la realitat és una altra. Qui els retorna la vida i de quina manera a totes les persones que han abandonat el seu país? Qui els retorna els seus somnis, les seves lluites? Això en el millor dels casos, perquè a veure com aconsegueixen consol aquells que han perdut als seus familiars i amics en una guerra tan absurda”, escriu Jorge Javier.
“L’única pau que algun dia coneixerem és la pròpia“
A més, el presentador badaloní creu que “l’expressió ‘quan acabi tot això’ mai tornarà a tenir sentit. Sempre estarem immersos en una guerra, en una crisi, en alguna cosa que ens provoqui desassossec. L’única pau que algun dia coneixerem és la pròpia i tampoc tinc molt clar com s’aconsegueix. La nostra ment és un territori conflictiu al qual cal dedicar moltíssim esforç perquè no s’extralimiti. Lligar-la en curt és una tasca àrdua i moltes vegades infructuosa”.
I, finalment, conclou: “Potser hem d’acceptar que, per molt que ens agradi la pau, a vegades és inevitable entrar en guerra contra nosaltres mateixos. Ens costa viure sense sobresalts perquè entenem, potser d’una manera equivocada, que viure així no té cap gràcia”.
