Aquest dimecres es va emetre el darrer episodi de la sèrie documental ‘Rocío, contar la verdad para seguir viva’. I Pilar Eyre ha recollit en el seu blog de la revista ‘Lecturas’ els deu impactes de la sèrie que mai s’oblidaran. Són els següents:
- Les llàgrimes: “Els primers plans de la cara de Rocío amb les llàgrimes caient-li lliurement per la seva cara –que encara porta la marca lleu de la mascareta–, amb els ulls oberts, sense trucs, sense retrocs, sense dissimulació, sense una mà piadosa que les esbandeixi, ens van deixar enganxats a la pantalla i formen ja part de la història de la televisió. Ens van sorprendre perquè contemplàvem, des del saló de les nostres cases i potser per primera vegada, una ànima nua”.
- Les frases: “Quan Rocío, amb la seva dicció perfecta, comença a deixar anar una frase després d’una altra (“He tingut als meus fills morts en vida”, “Si m’hagués suïcidat, l’ésser impiu hagués culminat la seva obra”), vam sentir claus que se’ns clavaven en el cor perquè eren sincers, sense impostura. “És el mateix llenguatge que utilitza Rocío sense càmeres, és la seva manera de parlar… Abans del primer enregistrament vam anar a dinar ella i jo, vam estar moltes hores i va dir exactament el mateix”, em confessa Ana Isabel Peces, la directora de la docusèrie”.
- La polarització: “Les xarxes socials han propiciat que es formin dos bàndols antagònics, agrupats en diferents ‘etiquetes’: “rocíoyosítecreo” i “rocíoyonotecreo”. Insults, amenaces, accions coordinades per a aconseguir ser ‘trending topic’ el dia en què s’emet la sèrie… Un tsunami que ha aconseguit tombar la resta dels temes socials, des de Pantoja fins al rei emèrit passant per ‘Supervivientes, el major interès dels quals és saber què dirà la dona d’Antonio David Flores”.
- La trascendència: “Cap programa, en cap cadena, ha aconseguit que s’impliquin tantes figures notables, encara que és cert que molts manifesten el seu suport en privat per a no rebre crítiques negatives. Campos va relatar que Pedro Sánchez havia trucat a Rocío, la reina Letizia és assídua a la sèrie i polítiques valentes –com Irene Montero, Lastra o Victoria Rosell– s’han posat al costat de Carrasco, així com artistes i escriptores. Ha sortit en portada de periòdics, revistes; ha estat esmentat fins i tot en espais de la competència, com La Sexta o Televisió Espanyola; i és ja matèria d’estudi en les facultats de Periodisme. La mateixa Rocío està en contacte amb una important editorial per a escriure un llibre sobre la seva experiència”.
- El vestit: “El color negre, que va ser el preferit de Rocío durant molts anys, quedava descartat perquè ja era una altra dona la que s’asseia davant de les càmeres. El vermell, massa optimista per a la història que s’anava a explicar. El blau, sí, potser… Però a última hora es va optar pel fúcsia. No se’l va emprovar, Rocío no està interessada per la moda. L’única cosa que necessitava era un vestit amb el qual se sentís còmoda, amb el qual pogués gesticular… Els pantalons, amples i amb una petita barreja d’elastà, que li permetessin asseure’s ‘al moro’, una postura molt seva”.
- La música: “‘Tout l’univers’. La persona que ha triat com a ‘leitmotiv’ de la sèrie la cançó de Gjon’s Tears és Sergio Calderón, un directiu de Mediaset amb molta sensibilitat musical i eurofán màxim. I amb aquesta genialitat ha aconseguit que en el Festival d’Eurovisió tothom recordés a Rocío i que tingués una audiència de quatre milions”.
- El pentinat: “Rocío es va afaitar l’any 2013 una part del cap. Acabava de passar l’episodi de maltractaments de la seva filla, que tenia una ordre d’allunyament i ja mai tornaria a viure amb ella. Sabent el que sabem ara ho podem interpretar com un crit de dolor, una manera d’explicar que era una dona amputada, perquè amputació és que et treguin als teus fills. Encara que ella ni tan sols ho sàpiga, que continuï ara amb el mateix pentinat significa que la ferida continua oberta”.
- La família: “La docusèrie, per a bé o per a mal, ha destrossat la imatge idíl·lica de família, aquesta entelèquia ideal, tan mitificada sobretot als països llatins i que tan poc té a veure amb la realitat quotidiana. Parelles que es mouen per interès, parents acovardits pel què diran, herències que divideixen i enfronten, fills cruels, manipulació, egoisme, rancor enquistat per velles ofenses, rivalitat, enveja… Els llaços de sang a vegades són llaços de fel”.
- Carlota Corredera: “Gràcies a la seva sensibilitat, elegància i empatia cap a les dones, forma ja part del ‘dream team’ de la cadena al costat de Jorge Javier Vázquez, un altre referent dels drets dels més vulnerables. Amb el punt just de dramatisme, la seva presència imposa també pel seu aplom i la seva rotunditat gestual. ‘Pilar, aquestes setmanes he fet dos màsters: un en violència de gènere i un altre sobre la falta d’autocrítica del meu gremi’, s’esplaiava en finalitzar la docusèrie”.
- Els maltractaments: “Però no oblidem l’impacte més gran sobre les nostres consciències i sobre l’opinió pública: haver posat en primer pla, en el ‘prime time’ de la cadena més vista, la qüestió dels maltractaments i la violència de gènere, abans un tema relegat a la crònica de successos que produïa vergonya a qui ho patia. De moment, sabem que les denúncies per maltractament han augmentat, veurem si es tradueix en lleis més justes per a aquesta xacra que ens concerneix a tots. Encara que únicament fos per això, la sèrie no només ha valgut la pena, sinó que a més justifica l’existència sencera d’una cadena de televisió, privada, no ho oblidem, el que encara té més mèrit”.
