El Món - Notícies i actualitat d'última hora en Català
Ares Teixidó, sobre la diabetis: “Insulina, por, plors i nits sense dormir”
  • CA

Ares Teixidó és una de les presentadores de TV3 més transparents. La catalana ha parlat de la seva vida íntima i també dels problemes de salut que té, en concret de la diabetis tipus 1 que pateix. Precisament sobre això centra l’últim post d’Instagram, en el qual reconeix que ho ha passat molt malament per aquest tema.

“Fa dos anys que em van diagnosticar la diabetis tipus 1. Fa 730 dies que sóc una guerrera crònica. Ares és el déu de la guerra en la mitologia grega i el 15 d’octubre del 2018 em vaig convertir en una dolça guerrera. La meva vida va fer un gir de 360° aquell dilluns solellós d’octubre. Encara recordo com anava vestida. I el que vaig plorar, vaig plorar molt. A partir d’aquell moment és necessària l’administració d’insulina de per vida. Ja podria haver-me tocat l’Euromillones i no això. Tot va canviar per complet, ni cap a bé ni cap a malament, simplement vaig començar a transitar de manera diferent per la vida. En realitat va ser molt fàcil automatitzar les punxades, el que va ser complicat va ser passar per cadascuna de les fases de dol que encara a vegades es manifesten: negació, enuig, negociació, dolor, acceptació… Era com si hagués viscut lliure i, de sobte, em tanquessin en una gàbia”, escriu amb sinceritat.

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Hoy estoy de DIABERSARIO ? Hace 2 años que me diagnosticaron Diabetes T1. Cumplo 730 días como guerrera crónica. ARES es el Dios de la Guerra en la Mitología Griega y el 15 de octubre de 2018 me convertí en una dulce guerrera. Mi vida dio un giro de 360 grados aquel lunes soleado de octubre. Aún recuerdo como iba vestida. Y lo que lloré, lloré mucho. A partir de ese momento es necesaria la administración de insulina de por vida. Me sigue costando recordar aquellos primeros días sin emocionarme. Ya podría haberme tocado el Euromillón y no esto. Todo cambió por completo, ni para bien ni para mal, simplemente empecé a transitar de forma diferente por la vida. En realidad, fue muy fácil automatizar los pinchazos, lo complicado fue pasar por cada una de aquellas fases de duelo que a veces, a día de hoy, aún se manifiestan: negación, enfado, negociación, dolor, aceptación,…Era como si hubiese vivido libre y de repente me encerraran en una jaula. Insulina, hipoglucemia, hiperglucemia, agujas, raciones de hidratos de carbono, lancetas, glucómetro, glucemia, pinchazos, hemoglobina glicosilada, sensores de monitorización continua de glucosa (como el que llevo en la foto), noches sin dormir y mucho miedo. Ahora, que me observo desde otra perspectiva, me despido de la persona que era para dar paso a quién soy. No soy ni mejor ni peor, si no otra. Y he de confesar, que me niego a dar las gracias a la diabetes por haber llegado hasta aquí, porqué ojalá nadie pasara por los estragos de esta enfermedad ni de ninguna otra. Pero debo decir que a través de ella, he aprendido mucho sobre mi y la manera en cómo afrontaba las dificultades. Porqué al fin y al cabo no importa lo que te acontece en la vida, sino la manera en cómo lo afrontas. En estos 2 años de montaña rusa diabetológica y emocional, solo me ha faltado un poco de empatía del resto del mundo. No hables sin saber. No juzgues, no señales, no critiques, no me hagas de más pero tampoco de menos. La diabetes es una enfermedad muy silenciosa y silenciada. Seguiremos sumando aniversarios @sweetwarrior_es , porque, por desgracia, esta se queda conmigo toda la vida.

Una publicación compartida de Ares Teixidó (@aresteixido) el

 

El resum d’aquests dos anys? “Insulina, hipoglucèmia, hiperglucèmia, agulles, hidrats de carboni, llancetes, glucòmetres, glucèmia, punxades, hemoglobina glicerinada, sensors de monitoratge continu de glucosa, nits sense dormir i molta por“.

I, a partir d’aquí, fa una reflexió sobre com l’ha canviat ser diabètica: “M’acomiado de la persona que era per donar pas a qui sóc. He de confessar que em nego a donar les gràcies a la diabetis per haver arribat fins aquí, però tant de bo ningú no passés pels estralls d’aquesta malaltia ni de cap altre. Però he de dir que a través d’ella he après molt sobre mi i la manera en la qual afrontava les dificultats. En aquests dos anys de muntanya russa diabetològica i emocional, només m’ha faltat una mica d’empatia de la resta del món. No parlis sense saber. No jutgis, no assenyalis, no critiqui, no facis de més però tampoc de menys. La diabetis és una malaltia molt silenciosa i silenciada“. 

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa