Ana Obregón està vivint un infern des de la mort del seu fill Álex, que moria el passat 13 de maig després de dos anys de lluita contra un càncer molt agressiu. Només tenia 27 anys, el que fa la tragèdia encara més dura. L’actriu va acomiadar-se d’ell amb un breu missatge que va trencar el cor a tots els seus seguidors: “S’ha apagat la meva vida”. Ara, amb una mica més de forces, li dedica una carta pública que evidencia que està completament trencada.
“Estimat fill, sé que mai no t’ha agradat que parli de tu públicament. Perdona’m, però m’ho demana el cor i ara que tinc una miqueta de forces havia d’agrair els centenars de milers de missatges d’estima i admiració cap a tu. Les teves primeres paraules van ser “jo solet”, abans que papa i mama. I tu solet has volgut viure una vida discreta, sense protagonismes malgrat els teus pares famosos. T’has guanyat a pols l’estima de tots aquells que et van conèixer. Primer a l’escola, després a la Universitat amb la beca que vas aconseguir per estudiar als Estats Units que vas culminar en el teu retorn a Espanya creant una empresa d’èxit amb 24 anys. Fins que un dia va aparèixer la paraula ‘càncer’ a les nostres vides”, engega en una carta esquinçadora.
Una malaltia que s’ha endut la persona a qui més estimava: “Has lluitat valentament dos anys contra aquesta maleïda malaltia amb un somriure, col·laborant amb fundacions, ajudant i animant amb el teu sentit de l’humor a tots els que també ho patien. Et vas convertir en un exemple. Massa noble, generós, solidari, únic i gran per a aquest món. El meu guerrer de l’etern somriure malgrat els dolors, mesos d’hospitalització i patiment”.
El camí ha estat molt dur, tal com reconeix Ana: “Per a mi ha estat un honor estar al teu costat de la mà en aquesta batalla sense descans, però també veient-te patir sense una queixa. Ha estat la lliçó de vida més cruel que una mare pot suportar. El teu viatge ha trencat el cor de tota Espanya perquè en vida has brillat tu solet com deies de petit. Ara brilles en l’eternitat il·luminant-nos per sempre. Sé que des d’allà a dalt vols agrair tants milers de missatges d’amor i admiració inesperats per a tu però que t’ajudaran al llarg del teu viatge”.
I acaba amb un missatge encara més colpidor: “Què puc dir-te, fill? Que eres i ets la meva vida i ara ja no hi ha res. Que perdre un fill és morir i tenir l’obligació de viure. I tu volies viure, casar-te algun dia i tenir 5 fills. Moltes nits a l’hospital vam demanar junts a Déu que et curés i no ens va fer ni cas. Ara només li demano que pugui tornar a abraçar-te molt aviat perquè et trobo insuportablement a faltar. El meu Álex, ha estat i és un vertader privilegi ser la teva mare. T’estimo des de sempre i per sempre. Eternament, mama. Gràcies”.
