El segon equip de futbol del FC Barcelona ha viscut una revolució durant el mercat de fitxatges d’hivern. La mala dinàmica de l’equip a la segona divisió B ha encès totes les alarmes i els responsables del futbol base han decidit sacsejar el conjunt entrenat per Gerard López i variar l’aposta formativa per jugadors més experimentats que evitin un possible descens a tercera. Molts jugadors s’han hagut de buscar la vida i un d’ells és Cristian Babunski, que portava 10 temporades defensant la samarreta del Barça i que, als seus 21 anys ja és internacional absolut per Macedònia. Ara, Babunski deixa el club i fitxa per l’Estrella Roja de Belgrad, però abans ha volgut deixar escrit en una carta que s’està convertint en viral:
Fins aviat, Barça!
Un Crit Valent
Sempre reflexiono sobre les experiències que visc. I sens dubte, l’experiència de completar un cicle de més de deu anys en el Futbol Club Barcelona és digna de ser reflexionada.
Els meus éssers més propers coneixen les raons de la meva gran passió per l’escriptura. Una de les principals, és que a diferència del rectangle verd del terreny de joc, sobre el rectangle blanc d’un full, sento que no tinc límits alguns, excepte aquells que jo mateix decideixi imposar-me. Aquí la meva ànima pot expressar-se incondicionalment.
No tinc 90 minuts en què comprimir les meves intencions. No tinc àrbitres que jutgin de correctes o incorrectes els meus actes, ni una posició fixada en el territori des de la qual, restringit, hagi de complir les meves funcions i dur a terme els objectius plantejats. No tinc ordres que m’indiquin com o per on he de desplaçar-me. No tinc tàctiques específiques, ni regles, ni sorolls, ni pors a fallar, ni dependències externes, ni centenars d’ulls als de satisfer. Estic només amb mi mateix, amb els pros i els contres que això comporta, gaudint del veritable sabor de la llibertat.
Pel que fa als nombrosos missatges de connotació dramàtica que he rebut, voldria remarcar fermament de sortir del Barça no és cap drama, ni llàstima, ni pena, ni fracàs, ni la més diminuta causa de tristesa. Sortir per obligació del teu país, haver d’abandonar la teva llar i la teva família per la constant amenaça de bombes, flames i trets … Això sí que és terrible. La pobresa, la fam, la destrucció mediambiental: Tot això si és un terrible fracàs col·lectiu de TOTS nosaltres. Una trista tragèdia humana que fa llàstima, pena, i a més no té la nostra empatia.
Recordo la meva arribada al Barça fa més d’una dècada. El primer que vaig haver de fer era tallar-me la cabellera que amb 12 anys portava penjant fins a la meitat de la meva esquena. Vaig mantenir el cabell llarg durant tota la meva infantesa; era una cosa que em caracteritzava. Però el requeriment del club era tan seriós que fins que no ho complís, no jugaria.
Jo no entenia res. Què tenia a veure el meu cabell amb el futbol? Llavors em van explicar que aquí no volien que els jugadors, sobretot els més petits, cridéssim l’atenció per res més que no fos el nostre futbol. No volien que els nens destaquéssim per sobre dels altres per lluïments extra-esportius. Tampoc estava permès portar arracades, pírcings, tatuatges, pentinats llargs, tenyits o cridaners …
En definitiva, el conjunt d’excepcionals professionals que estaven al nostre servei, a més d’ensenyar-nos a jugar a futbol probablement de la millor manera que hi ha al planeta, també ens ensenyaven a fugir de la faràndula materialista i a ser bones persones; educades i honrades. Ens ajudaven a conrear valors com la humilitat, el respecte, la cortesia, la solidaritat, la unió, la companyonia, la generositat … I sobre aquells comportaments de jugadors que es desviaven d’aquesta trajectòria, s’exercia una exemplar criteri de re-orientació educacional.
Des d’un primer instant i fins a l’últim dia, m’he anat desenvolupant al Barça sota l’enteniment que per portar aquest escut amb orgull i honradesa, més enllà de complir amb una sèrie d’exigents requisits futbolístics, també implica representar un conjunt de valors humans, alinear-se amb un noble codi de comportament i defensar una manera determinada i única de fer les coses: Aquesta filosofia tan especial amb la qual s’ha construït aquesta entitat i que tants èxits ha portat a tots els nivells al llarg de la seva història.
Me’n vaig amb l’alegria de saber que el meu futbol ha estat etiquetat de “ADN Barça”, i la meva persona reconeguda com a exemple dels valors que integra i fomenta la Masia. Sempre he intentat mantenir-presents en la meva conducta tot i que sentia que ja no se’ls prestava tanta atenció ni s’invertien tants esforços a potenciar-la.
En deu anys he pogut experimentar canvis des de dins del club. Per a mi mai serà fracàs que qualsevol equip del Barça no guanyi un partit o no conquisti un títol, ja que això forma part de la naturalesa cíclica d’aquesta vida-unes vegades ganes i altres perds- encara que el Barça segueix sent el Club que més victòries i conquestes porta regalant-nos del món en els últims anys i sens dubte ho seguirà fent en el futur.
Però que des de fora s’hagi qüestionat la seva essència, que s’hagi posat en dubte aquesta filosofia, afeblint la creença en els valors que el Barça encarna, això si m’ha dolgut. Suposo que no serà per casualitat. En aquesta societat la seducció del resultadisme immediat és molt temptadora i cada vegada atrapa més gent en el seu parany. I el no aconseguir resultats immediats sovint ens condueix a una desesperació que acaba encegant-nos i obligant-nos a canviar les nostres formes, deixant moltes vegades en un segon pla els nostres valors i principis essencials.
En el món del futbol aquests mecanismes es desenvolupen veloçment i les essències es troben en perill d’extinció. Vull pensar que el Barça mai ha caigut en aquestes trampes, i en què en cas que ho hagi fet, que ràpidament recuperi l’essència, que no la perdi mai de vista, que segueixi invertint grans esforços en protegir-la, alimentar-la i enfortir-la, no només amb vídeos o imatges i des de la superficialitat del màrqueting, sinó en la veritable pràctica quotidiana amb tots els jugadors i membres del club, com molts hem experimentat formant part d’ell.
Per als més petits i joves …
En algun moment tots ens tornem víctimes de la rutina i caiem presos a la normalització del lloc en el qual ens trobem dia rere dia. Però de tant en tant, alceu la vostra mirada des de qualsevol part de la Ciutat Esportiva i clavar durant uns segons sobre l’escut que s’alça al cel de Sant Joan Despí: recordeu on esteu, el privilegiats que sou i el que significa estar al Barça.
Aprofiteu aquesta privilegiada posició, no per augmentar els vostres seguidors a instagram i twitter, per comprar i lluir cotxes espectaculars, menjar gratis en restaurants i presumir de la glorificació que aquesta societat tindreu. Si no per acumular experiències úniques, millorar com a futbolistes i sobretot créixer com a persones aprenent dels valors que aquí s’ensenyen.
Aquesta societat us tractarà de forma diferent només per què porteu aquest escut al pit. Intentar pensar què és el que podeu regalar vosaltres a la societat. Perquè donar puntades a una pilota no és raó suficient per a la qual hàgim de ser tractats de manera més especial que la resta de ciutadans, però potser per ser persones de grans valors sí. I al Barça aquests valors que podeu estendre sobre totes les altres àrees de la vida, s’ensenyen. Almenys al meu me’ls van ensenyar.
Per a les noies …
No calleu i lluiteu per la completa igualtat de tot tipus de recursos, tractes, i atenció que rep el sector masculí. Teniu el meu etern suport! El futbol té poder per equilibrar la balança entre homes i dones en la societat.
Per als Grans …
Gràcies per ser els millors, per tractar-me com a un més cada vegada que pujava a entrenar amb vosaltres, per dissoldre i estendre any rere any la nostra concepció dels límits en el futbol. La vostra capacitat d’influència és incalculable. Amb molt poc podeu commoure i inspirar a milions de persones. Aquest gran poder pot ser utilitzat per generar immensos impactes tant negatius com positius en el món. Per això us animo a prendre consciència i responsabilitat d’ell. Us convido a baixar a les trinxeres de vegades, a participar en els aspectes socials i sensibilitzar-amb la nostra humanitat. Hi ha milions de nens (la generació del futur, amb la que els vostres fills creixeran) que seguiran el vostre exemple. És trist que els futbolistes siguem els herois de la societat, però és la realitat. Què farem al respecte?
El resultat final del còctel d’emocions, pensaments i records que ha desencadenat aquest succés en el meu interior, és un ple i profund sentiment de gratitud: Cap al Club, cap a totes les persones que he conegut en ell, i cap a la Vida. Surto feliç i immortalitzat a la recerca de nous camins, reptes, experiències, coneixements, propòsits!
Infinita Gratitud a totes les persones encarregades de cuidar els nostres terrenys de joc, les que s’encarreguen de mantenir netes els nostres vestuaris i instal·lacions i a les de seguretat, que de vegades sembla que passen desapercebuts com si fossin fantasmes. Són imprescindibles!
Infinita gratitud a tots els companys, entrenadors, fisios, metges, encarregats de material que he tingut des d’Infantil B fins al meu tercer any al filial. Us considero a tots vosaltres mestres espirituals, ja que de cada un m’he portat un ensenyament de vida.
Això no és una carta de comiat. Doncs en un futur, si no és com a jugador serà de la manera que sigui, el Barça i jo tornarem a treballar junts en l’objectiu de construir un món millor a través del Futbol!
