31 de Març de 2008. Ciutat de Madrid. Aquesta és la data de l’informe de la Fundació d’Anàl·lisi i Estudis Socials, la FAES,- fins fa ben poc vinculada al PP-titulat “Dret Penal i defensa de l’ordenament constitucional”. Un estudi signat per Adolfo Prego de Oliver, aleshores magistrat del Tribunal Suprem en comissió de servei al Consell General del Poder Judicial. Un informe que desgrana, prefigura i pronostica tot el procés judicial i l’arquitectura d’acusació actual contra el procés sobiranista de Catalunya. Un document que reclamava la revisió interpretativa i jurídica dels delictes de desobediència, rebel·lió i sedició així com que la convocatòria d’un referèndum s’hauria de discernir en un Tribunal de Madrid, tal i com han defensat el Fiscal de l’Audiència Nacional.
L’informe parteix de la preocupació que aleshores es tenia que el “Codi Penal no resultava eficaç per garantir el sistema constitucional”, especialment “la unitat de la nació espanyola com a pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. De fet, el jurista advertia que la “manca de mecanismes precisos per defensar seriosament el nostre sistema polític davant d’accions que el quebranten i no necessàriament a través de l’activitat terrorista”. És a dir, que l’informe no es refereix a activitats terroristes sinó a específicament a “la independència proclamada pel Parlament autonòmic”, de manera pacífica. Fins i tot, arriba a concloure que una “proclamació publicada al butlletí oficial de l’autonomia no seria delicte”
Desobediència… i un sistema més àgil fora del dret penal
L’estudi comença amb un primer punt batejat com el “problema de les desobediències als Tribunals”. Un epígraf que s’enceta recordant la negativa de la Mesa del Parlament basc de fer cas d’una decisió del Suprem. Una referència explícita a la no atorgar la condició de grup parlamentari a Herri Batasuna. L’autor de l’informe es mostrava escandalitzat de la “insòlita pobresa del sistema jurídic espanyol per respondre” a la desobediència de les autoritats a les sentències i decisions judicials.
En aquesta línia, l’informe entenia que una desobediència a un tribunal per part d’una autoritat autonòmica constituia una “lesió d’un bé jurídic fonamental emparat a la Constitució espanyola com a sostent d’una organització política lliure i democràtica”. Així mateix, l’autor de l’informe subratllava que una sentència o resolució judicial “constituia una veritat jurídica indiscutible i per tant, vinculant i obligatòria”. Per això, l’informe instava a “crear una tipicitat pròpia entre els delictes contra la Constitució del Títol XXI del Codi Penal, dintre del capítol III con a delicte contra les institucions de l’Estat i la divisió de poders”.
“Del referèndum convocat sense competències”
L’informe es queixa que l’any 2005 es despenalitzés la convocatòria d’un referèndum. A més, considerava que aquest delicte era poc eficaç perquè només considerava il·legal una consulta sinó es tenien competències per fer-ho. En canvi, la FAES entenia que convocar un referèndum no permès era una “conducta obertament infractora de l’ordre constitucional”.
El document es mostra absolutament desacomplexat alhora de dir com s’ha de penar aquest tipus de conducta en un futur. Per l’informe el secret no rau en no tenir competències per celebrar-lo sinó en què és un atac a l’estructura intrínseca de l’Estat. “L’explicació política de la conversió en crim d’una consulta popular entre urnes i obliga a justificar la criminalització d’acció tan aparentment democràtica amb complexes explicacions tècniques sobre àmbits competencials; explicacions de difícil intel·ligència pels Estats que ni tenen un precepte com aquest als seus codis penals, ni pateixen ni entenen els problemes secessionistes d’Espanya”, alerta l’estudi. Pel magistrat no està en joc l’equilibri de les competències sinó que “està en joc la sobirania nacional i la integritat territorial d’Espanya, una nació indissoluble”.
La recomanació de l’estudi és no entrar en un sumari penal sempre complexe, lent i ferragós per determinar si hi ha competència o no per fer el referèndum sinó que hi hagi un “pronunciament judicial” ràpid contra la convocatòria que acceleri la prohibició. Així conclou que “no hi ha més solució que obtenir una sentència que a) declari la il·legalitat de la convocatòria b) prohibeixi la celebració d’un procés de consulta i c) ordeni, amb mandat imperatiu, la seva suspensió i les conductes concretes a realitzar per qui ha d’observar-les”. I afegeix que es faci en “seu constitucional” o bé “contenciosa-administrativa” i sobretot en “breu temps”. Heus aquí -curiosament- la descripció més gràfica i directa de la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que es va fer adhoc l’any 2015 per aturar el procés sobiranista.
“Qualsevol país entèn, fins i tot els que no comprenen la criminalització d’un procés de consulta popular que es persegueixi com un delinqüent al que desobeeix la decisió d’un tribunal. Això passa a tots els països, però criminalitzar un referèndum sense competències no”, sentencia l’estudi. En aquesta línia, argüeix que és el sistema més “fàcil per adoptar mesures cautelars suspensives en un procés no criminal”. En definitiva, la reforma de la LOTC la faes la va definir i plantejar set anys abans de fer-la en els mateixos termes.
Com a conclusió d’aquest apartat, Prego defensa que cal aprofitar el delicte de desobediència als tribunals perquè en un “futur pròxim serà la clau de la solució a molts problemes”. “Els esdeveniments permeten vaticinar que les crisis pròximes no seran de violència material del carrer sinó de repte i pols a l’ordre jurídic des de comportaments jurídics però inconstitucionals”, rebla el document.
Traïció, rebel·ló i Sedició
L’informe alerta que “no són pocs els grups polítics a l’Espanya actual que empenyen cap una proclamació d’independència”. “No és impossible, ni pura fantasia”, enfatitza. “Per exemple: que un Parlament autonòmic, després de la votació dels seus membres, formalment proclami la secessió de part del territori espanyol, erigint-lo en estat independent de l’espanyol”, especifica. L’estudi també anomena les “lleis consecutives a la secessió proclamada”, tal i com va passar amb la Llei de Transitorietat jurídica.
Prego avisa que al 2008 “sorprenentment” aquest fet “no seria un delicte”. “No seria cap crim si oficialment es proclamés al Butlletí Oficial de la comunitat autònoma la seva independència i separació d’Espanya”, constata. Considera que no hi hauria rebel·lió ni sedició perquè “no afectaria a l’ordre públic ni comportaria cap alçament en forma de tumult” i una “desobediència general a l’Estat” tampoc constituiria un delicte. Com a molt, la declaració d’independència en base al Codi Penal podria castigar-se amb una multa i una inhabilitació. Per això, reclama una reforma -o una interpretació- que també es va portar a terme a través d’una instrucció de la Fiscalia de l’any 2015. Una explicació més per insistir en el relat de la violència que donaria el tipus penal de rebel·lió i sedició.
Competències dels Tribunals
L’estudi també conclou que convocar un referèndum o proclamar la independència s’ha de jutjar en un tribunal fora de la comunitat on s’hagi dut a terme l’acció per evitar pressions en delictes de “filiació secessionista” . La mateixa interpretació que va utilitzar l’aleshores el Fiscal General de l’Estat, José Manuel Maza, en la querella contra el Govern de Carles Puigdemont, o de Pedro Rubira, Fiscal de l’Audiència Nacional que al·lega el mateix per jutjar el major Josep Lluís Trapero al tribunal amb seu a la capital de l’Estat.
