Josep Lluís Trapero. Major dels Mossos d’Esquadra. Un policia que va esdevenir un símbol per l’opinió pública catalana després de la seva gestió dels atemptats del 17A. Ans al contrari que el monopoli de la força de l’Estat que el va detectar com adversari. Els atestats policials del 20S i del Primer d’Octubre el defineixen com el Papus. Entenen que n’és un dels col·laboradors més fidels al procés sobiranista. El relat de les acusacions li imputa haver posat al servei de la “causa independentista” el cos de Mossos. Però res més lluny de la realitat. Aquest dijous seurà a l’estrada de la Sala Segona del Tribunal Suprem que jutja el procés. Serà el seu retrobament amb el gran públic i on, si vol, podrà rebatre tot allò que han dit d’ell els testimonis que han passat per les Saleses.
Les declaracions dels comandaments policials espanyols durant el Primer d’Octubre denoten una especial malvolença contra el Major. Una guerra de gorres amb tota regla. Diego Pérez de los Cobos, el coordinador de l’operació policial contra l’1-O i els aleshores caps de la Guàrdia Civil i del Cos Nacional de Policia a Catalunya, el tinent general Angel Gozalo i el comissari general Sebastián Trapote van carregar els neulers contra la seva figura. El van acusar de certa complicitat amb l’organització del referèndum. Fins i tot, el president del Tribunal del procés, Manuel Marchena, va parar els peus a la Fiscalia quan preguntava als testimonis de part de l’Estat si sense els Mossos hauria estat possible el referèndum. Les preguntes conclusives no corresponen en un judici seriós.
Els comandaments, el defensen
Però les declaracions de Manel Castellví, el neguitós excap de la poderosa Comissaria General d’Informació, i del comissari Emili Quevedo, el cap de Planificació dels Mossos, van fer-li un cop de mà. Trapero va demanar, segons aquests dos testimonis, al Govern i al president Carles Puigdemont que fes el favor de desconvocar el referèndum. Van ser en dues reunions. Després del nul èxit de la primera, Trapero se’n va endur a tota la prefectura per tal de mostrar la unitat del cos en la petició de desconvocatòria. Al capdavall, el 27 va remetre sengles cartes al TSJC i a la Fiscalia posant-se al seu servei i garantint l’ordre públic. A ningú no li estranyaria que ensenyés un pla per detenir el Govern, si s’esqueia.
Trapero, però, va fer el que va creure que era millor. En primer terme, fer cas de la interlocutòria de la magistrada Mercedes Armas del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Una resolució que va incomodar a les policies espanyoles que ja tenien el pla per substituir els Mossos i treure les porres a les primeres de canvi. La interlocutòria era un fre a l’A por ellos institucional. Armas demanava preservar la normal convivència ciutadana. Trapero va apostar per la fórmula de mantenir la pau social i aguantar el tràngol. Els canvis en la gestió de l’ordre públic des del cas Quintana i Benítez acompanyat del ‘prestigi popular’ que havia adquirit amb el 17A determinaven al Major a evitar que l’1-O fos un ball de bastons. Com va assegurar Trapote en la seva testifical: “Els mossos van fer un dispositiu per a salvaguardar la seguretat col·lectiva. I així era impossible”.
Aquella jornada es va encarar amb Pérez de los Cobos. Ho va fer amb la marca del seu caràcter, un tipus rude. De fet, segons consta en el sumari li va dir que si seguien repartint llenya com ho estaven fent les policies espanyoles prescindirien dels seus serveis. Cal remarcar amb totes les lletres la resposta breu però esclaridora que Pérez de los Cobos va donar a Xavier Melero, l’advocat de l’aleshores conseller d’Interior, Joaquim Forn. La pregunta va ser: “La Magistrada, en la reunió que van mantenir el Primer d’Octubre, li va fer cap retret al Major?”. La resposta del coordinador, concloent: “No”.
La guerra de gorres
La idea repetida de tots els comandaments va ser la reticència de Trapero a ser coordinat per un funcionari del Ministeri de l’Interior. El Major volia preservar l’autonomia del cos. Però hi ha més motius. Fonts de la prefectura d’ara i abans ho deixen clar. A Trapero li fan pagar el Cas Saratoga de corrupció policial del CNP que va investigar; el tinent coronel Daniel Baena, el relator dels atestats li té una forta enemistat personal; la paella amb Carles Puigdemont, la gestió del 17A; el seu caràcter dur i, sobretot, que esdevingués un ‘fenomen indepe’, amb samarretes incloses.
Aquest dijous, després que s’hagi avançat la seva declaració al matí, Trapero podrà enraonar. No en té l’obligació perquè el seu cas està investigat a l’Audiència Nacional. Però tothom ha estripat d’ell. Les defenses esperen que xerri. Li han dit de tot sense la seva presència, sense estar present a la banqueta dels acusats i sense que es pugui defensar amb un advocat. “Trapero té una oportunitat”, diuen les defenses. De fet, Melero ja va demanar en les qüestions prèvies reclamar el seu expedient a l’Audiència Nacional. No té cap sentit jurídicament que estigui allà.
Sense factures encara
Trapero arribarà abans de Carles Viver Pi i Sunyer o Antoni Molons, que han sortit en diferents declaracions i gairebé és segur que no declararan en estar processats al 13. Però el Major arribarà després d’un mal dia per les fiscalies. La declaració de Jaume Mestre, responsable de coordinar de la famosa campanya de les vies i dels catalans a l’exterior, ha enfurismat Llarena i a la Fiscalia De fet, Javier Moreno, el fiscal ha demanat processar-lo per fals testimoni. Marchena ho ha refredat però sí que ha servit com avís a navegants als propers testimonis que seuran a l’estrada.
Amb aquest testimoni han aparegut de nou les factures del procés que es fan, es desfan o no es cobren. Un fet que enterboleix la malversació per manca de documents que acreditin la despesa. Ara caldrà veure quina doctrina fa cas Marchena, si considera que n’hi ha prou amb la intenció.
Amb la declaració d’Albert Royo, exsecretari general del Diplocat, que ho tenien més apamat, també els hi ha fet figa. La paradiplomàcia catalana ha estat una obsessió per l’Estat en els darrers anys de processisme. Però s’han trobat un tipus com Royo que, a diferència de Manel Castellví, s’ha plantat amb fermesa i ha rebatut amb traça les especulacions del fiscal. De fet, ha acceptat el paper preponderant de la Generalitat en el consorci de la diplomàcia pública però ha estat hàbil en diferenciar observadors de visitants. Al capdavall, les factures dels visitants les va acabar pagant el ministeri d’Exteriors amb el 155 en marxa.
