Amb l’onzena setmana del judici del procés al sarró és hora de fer càbal·les als passadissos del Tribunal Suprem. Sobretot després que hagi passat el gruix dels testimonis de les acusacions. Centenars de Guàrdies Civils i de policies espanyols que van actuar no només el Primer d’Octubre sinó el 20 de setembre en els escorcolls ordenats pel Jutjat 13 en la causa general contra el procés, s’han enfilat a l’estrada de la sala de Manuel Marchena. Uns testimonis en què els lletrats defensors podrien haver trobat una fuga d’aigües que permetria al Tribunal entendre la possibilitat de reduir la sedició fins a dos graus de la pena. I a la que les acusacions podrien haver parat l’orella. Una possibilitat que podria venir reforçada amb els testimonis estrella d’aquest dijous de David Fernàndez i Ruben Wagensberg que van defensar el dret a plantar-se davant una resolució judicial injusta. L’objectiu, però, continua essent l’absolució.
Tots els membres de les forces policials espanyoles han exposat amb més o menys fantasia o amb més o menys intensitat, un relat compartit de violència. “Les cares d’odi” han estat el paradigma de les seves narracions. Ara bé, un dels comuns denominadors de tots els efectius policials que han testificat és que van poder confiscar material electoral. A més, amb poquíssim temps d’intervenció. De fet, les defenses ho tenien fàcil cada cop que un policia parlava de barricada. Els agents havien de confessar que les barricades les desmuntaven en un minut. “De circ”, ho va titllar un dels més loquaços.
En els guions dels interrogatoris s’han repetit una sèrie de preguntes. Primer, en les qüestions dels advocats defensors i després s’han repetit per part de les acusacions. Les preguntes anaven dirigides a saber si havien pogut retirar urnes o material electoral. I en segon terme, quan temps van trigar en poder retirar aquest material. És a dir, com, en quina quantitat i quan es va trigar a complir la diligència judicial en els centres electorals que les acusacions van considerar “violents”. En termes del ministeri fiscal, aquells col·legis on els policies van denunciar agressions o haver resultat ferits i que han explicat les seves penes al Tribunal.
Les defenses han recollit amb satisfacció, al igual que algun magistrat, i per descomptat, a l’advocacia de l’Estat, que les respostes hagin estat iguals. Es va poder retirar el material i es va trigar poc en fer l’operació. Com a peça clau, que l’escorcoll del 20S es va poder complir a tots els efectes i a tots els llocs, escorcollats. Dos elements que poden canviar substancialment una acusació de sedició. Aquest delicte -base de l’acusació de l’advocacia de l’Estat- castiga als que, sense estar compresos en el delicte de rebel·lió, s’alcin pública i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis. Un delicte descrit a l’article 544 del Codi Penal.
Però el fet que els policies -que en algun cas han exposat un veritable Vietnam- hagin reconegut que tot i no ser un passeig van poder complir amb l’ordre canvia les coses i, de retruc, l’article. Així al Suprem ara es ressalta l’article 547 i 548 del Codi Penal que rebaixa de manera substancial la pena que comportaria la sedició. De fet, canvia el delicte i per tant, la seva gravetat que seria rebaixadíssima.
L’article 547 estableix que en “cas que la sedició no hagi arribat a entorpir d’una manera greu l’exercici de l’autoritat pública i tampoc no hagi ocasionat la perpetració d’un altre delicte al qual la llei assenyali penes greus, els jutges o tribunals han de rebaixar en un o dos graus les penes assenyalades en aquest capítol. I en un nivell, encara més baix entraria en joc el 548, que regula la “provocació, conspiració i la proposició per la sedició” que en no tenir efecte la sedició també rebaixa en un o dos graus la pena prevista.
Els testimonis de l’exdiputat de la CUP, David Fernàndez, i del diputat d’ERC, Ruben Wasenberg, van certificar a la sala que la seva intenció era impedir l’acció policial el Primer d’Octubre. És a dir, que més de 2,3 milions de persones van desafiar una ordre judicial, però que finalment aquesta es va complir. A més, com va reconèixer davant el Suprem el Secretari d’Estat de Seguretat d’aleshores, José Antonio Nieto, l’objectiu era “impedir que fos considerat un referèndum”. Tot i que resta encara molt judici, les 36 jornades han deixat marge per elocubrar escenaris jurídics de futur.
Alguns dels implicats, als passadissos del Suprem, consideren que aquesta podria ser una tercera via que el Tribunal podria treballar amb profunditat. En primer terme, la rebel·lió com a tal cauria per la manca d’una violència que requeria una pena de 25 anys. Poca doctrina entèn, i aquí l’embolic entre els magistrats, que amb una violència ambiental o policies amb capsulitis sigui la violència necessària que necessita la rebel·lió del 472 del Codi Penal.
En segon terme, hi ha l’acusació de sedició. El fet que no es va arribar a entorpir de manera greu l’exercici de l’autoritat i el compliment de la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya rebaixaria a aquesta acusació als delictes específics de conspiració o provocació per a la sedició o simplement que no es va dur a terme el seu objectiu. Una convicció que es podria traduir en una rebaixa d’entre un i dos graus de la pena prevista.
