27 d’octubre de 2017. El Parlament de Catalunya vota una resolució amb una Declaració Política. S’aprova per 70 vots a favor, 10 en contra i dues abstencions una declaració que, com a preàmbul, estableix: CONSTITUÏM la República Catalana com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social. Una declaració d’independència que mai no va ser efectiva. A partir d’aleshores la tempesta, que ja portava dies descarregant a la política catalana, va revifar amb més presó, exili i l’aplicació del 155 sobre les institucions catalanes. Era el que molts analistes havien batejat com el “botó nuclear”. Si es pitjava, no hi havia volta enrere.
Gairebé un any i quatre mesos després, sembla que d’aquella declaració només se’n recordin, a més d’alguns secretaris nacionals de l’ANC, la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat. Ni els seus mateixos protagonistes no gosen defensar-la. La prova del cotó han estat les declaracions dels exconsellers processats a la causa general 2097/2017 del Tribunal Suprem, que jutja el procés sobiranista. Cap d’ells no ha defensat un mínim caràcter vinculant d’aquella declaració. “Simbolisme”, “un preàmbul”, “declaració política” o directament no respondre són algunes de les definicions o postures amb què s’han defensat davant dels magistrats que presideix Manuel Marchena. L’estratègia judicial de tots ells és concloent. Aclaridora. Tots, amb la idiosincràcia pròpia dels protagonistes, han vingut a entonar un “la República no existeix, Marchena!”.
El primer que va passar de puntetes va ser l’exvicepresident Oriol Junqueras. De fet, va jugar amb l’avantatge de rebutjar respondre a les acusacions. El seu advocat, Andreu Van der Eynde, li va preguntar quin era el significat de la Declaració d’Independència. Sense afegir “unilateral”, això sí. Al capdavall, les declaracions d’independència són per definició unilaterals perquè els Estats les declaren, no els les declaren els altres Estats que, en tot cas, les reconeixen. Junqueras va apuntar que el document era només per “donar compliment al mandat de les eleccions del 27 de setembre i al que es derivava del referèndum” i va enfatitzar que sempre havia estat partidari de la “multilateralitat”.
Ni publicar-se
Més directe va ser l’exconseller d’Interior, Joaquim Forn. Conduït i preparat per un gat vell penalista com és Xavier Melero, va respondre un qüestionari per anul·lar qualsevol efecte de la declaració. Amb una defensa obsessionada en què siguin les acusacions les qui acreditin els càrrecs, Forn es va limitar a ensenyar les cartes del realisme post-27 d’octubre.
En aquesta línia, Forn va recordar que Llei del Referèndum recollia que, un cop celebrada la votació i guanyava el ‘Sí’, els resultats s’haurien de fer efectius al cap de dos dies. Una ordre que no només no es va dur a terme sinó “que ningú va demanar que s’apliqués el que deien les lleis de desconnexió”. “Va ser una declaració política”, va sentenciar. Per demostrar-ho, va destacar que ni s’havia publicat al DOGC ni al BOPC, que no es va fer “cap moviment” des del Govern, “cap crida” a cancelleries europees per comunicar-los la resolució.
Política, abans que res
Jordi Turull va anar una mica més enllà. L’exconseller de la Presidència, en la seva declaració, es va referir a la declaració com “l’apel·lació del 27 d’octubre”. “Era militar més que mai a la pau i al civisme”, va al·legar. També va utilitzar la fórmula de “declaració política” i va afegir que enllaçava amb “el sentir majoritari del poble català” després dels resultats del Primer d’Octubre. Per a Turull, la declaració va ser una “expressió de voluntat política”.
En la mateixa línia es va expressar Raül Romeva, l’aleshores responsable d’Exteriors. Per a l’excap de files de Junts pel Sí, es va votar “en base al mandat” de les eleccions del 27-S i de l’1-O. “El que feia aquesta declaració política era donar-nos un mandat polític i vam instar altre cop a iniciar un procés de negociació multilateral, que és com creiem que s’ha d’afrontar aquesta qüestió encara avui”, va assegurar als magistrats de la Sala Penal. La seva tesi és que, després del referèndum, calia “seguir la pràctica internacional de recollir el mandat que sortia de les urnes” i reiterar “la necessitat, la importància d’iniciar un procés de diàleg i negociar”.
Un altre dels consellers acusats de rebel·lió i amb peticions de fins a 16 anys de presó, Josep Rull, també es va mantenir en el valor merament simbòlic de la declaració. Això sí, ho va revestir d’una mena de pàtina institucional. “Va ser una declaració política, formal, solemne”, va asseverar. Rull , fins i tot, va recordar que no es va votar l’exposició de motius i sí la part resolutiva. “És una declaració de voluntat política en els termes en què el legislador va despenalitzar l’any 1995, que quan hi ha una declaració política de la independència d’una part del territori, quan no s’utilitza la violència, que no s’ha utilitzant, no és objecte de retret penal”, va argüir. Després, va afegir que no es va aplicar perquè “no volien apartar el moviment del terreny democràtic”.
Bassa i Borràs, directes
Més directes van ser les exconselleres Meritxell Borràs i Dolors Bassa. L’exconsellera de Governació va treure valor a la declaració titllant-la d’“una expressió política sense conseqüències jurídiques”. “El que es va llegir és com el preàmbul d’una llei, no obliga a res i no estableix res”, va subratllar durant les preguntes de la fiscalia. Per la seva banda, l’exconsellera de Treball i Afers Socials no només va desvaloritzar la declaració sinó també el Primer d’Octubre i l’objectiu de Junts pel Sí, assegurant que la coalició electoral no volia la independència unilateral. “El referèndum no era res concloent sinó una eina de pacte amb l’Estat”, va concloure. Per a constatar que “la independència sempre es va plantejar com una cosa pactada”. “La prova és que estem aquí i no som independents”, va fixar. Va deixar clar que el que es va votar l’endemà era només la “part resolutiva” i que la declaració d’independència estava inclosa en la “part dispositiva” de l’acord de JxSi i CUP que van portar al ple del Parlament. “Era una resolució parlamentària i, per tant, són voluntats polítiques”, va certificar.
Gestió emocional
L’exconseller de Justícia, Carles Mundó, va evitar ni tan sols valorar-la. Es va atrinxerar en què les seves acusacions són per malversació i per desobediència, no pas per rebel·lió, i es va tancar en banda a respondre a les preguntes sobre la declaració. Però qui ha estat més directe en la seva crítica a la DUI ha estat l’exconseller d’Empresa i Ocupació, Santi Vila. “La DUI era ofensiva i inflamatòria”, va considerar. De fet, Vila pensa que es va produir per no saber “gestionar emocionalment les xarxes socials” que acusaven de “traïdor” Carles Puigdemont.
