Festa Major al Suprem

L’edifici judicial es converteix en la capital de facto de l’Estat
pantalla

 

Abans de les set d’aquest matí, una munió de càmeres, gràfics i periodistes s’agrupaven rere les tanques de la plaça de la Vila de París. Una plaça vetusta on hi ha un monolit en record dels atemptats gihadistes d’ara fa tres anys i cobreix les espatlles del Tribunal Suprem.

 

 Els quatre comandaments policials  del Cos Nacional de Policia que organitzen la seguretat del Suprem, Audiència Nacional i Consell General del Poder Judicial - que comparteixen illa- han acordonat una zona sense excessos. El desembarcament mediàtic és ingent. Hi ha 600 periodistes acreditats de 150 mitjans de comunicació per cobrir aquest judici.

Diríem que no és el típic desembarcament mediàtic d’un afer intern.

 

Cua llarga de premsa esperant l’acreditació per l’accés del carrer General Castaños. Una cua només separada per uns metres d’una altra cua, la del públic. Anomenada la porta d’audiència pública. Estudiants de dret, hiperventilats de l’unionisme i algun observador internacional. “Jo vinc aquí a defensar el que van fer els meus besavis, defensar la unitat d’Espanya”, assenyalava una dona que feia cua des de quarts de set. 

 

 

Un oficial de policia, sorneguer i d’aquell tipus de persona que li diries “jefe” sense saber per a què, ha posat cert ordre i ha obert les tanques. Primer la premsa, després el públic. La premsa ha entrat per una porta alta i estreta. Cordó de seguretat i complicació amb les primeres acreditacions. Es confonien les del públic amb les de premsa. A l’edifici, tot de rètols estil d’antic museu de càntir, dirigia la premsa cap a la biblioteca i la sala d’actes -on s’hi estarà durant tot el judici. Si fem cas de la clau del wifi, està previst que acabi el 31 de maig. 

 

A les vuit i tres minuts, un informàtic, dos operaris i el senyor Andrés han obert la porta i encès els llums de les sales. “Esculli, esculli on vol seure”, convidava el senyor Andrés. Un home que tant podria passar com un cap d’una unitat executiva de recaptació de la Seguretat Social, com analista de la CIA o un president d’escala eficient i generós. El senyor Andrés ha demanat no fer fotos, però amb un to amable m’ha permès un selfie de record. I tant sí com no m’ha ensenyat les sales adjacents. “La biblioteca és la més bonica”, ha recomanat. Li fem cas. 

 

Mentre els budells del Suprem badallaven, han arribat els presos polítics i els acusats. Han arribat amb les furgonetes habituals. Primer, a l’aparcament de l’Audiència Nacional. Després de dos en dos, cap el Suprem. La sala estarà plena com un ou. Hi ha una altra representació política i social. El president Quim Torra seurà al bancs del públic. Hi ha només 55 places lliures. A fora, manifestacions sobiranistes en defensa de la llibertat. Al Suprem saben que són el centre d’atenció. Mai com ara l’Estat, entès com l’arquitectura política bastida al 78, està a les seves mans. Sembla, fins i tot,  com si això els agradès. Sembla Festa Major.