Són les cinc de la tarda. Passeig de Recoletos. Entre la Cibeles i la plaça Colón. Un grup de cinc veterans de la logística de l’ANC estan perfilant detalls logístics. Fa dos dies que corren per Madrid. És l’avançada del potent equip logístic d’una entitat que, si un dia arriba la independència, podrà muntar una empresa de grans esdeveniments. Estan expectants a la participació de demà. Després de mesos de feina, han convocat una manifestació a la capital de l’Estat per denunciar el judici polític. Una manifestació amb el lema ”L’autodeterminació no és delicte. Democràcia és decidir”
“La policia nacional i la policia de Madrid no ens han posat cap problema, al contrari, només amb les acreditacions de les unitats mòbils…, tenim més problemes interns… ja sabeu això de l’ANC que a vegades tothom vol fer molt i ho complica molt”, comenta amb gràcia en Jordi. Aquest veterà amb molta cotització a l’Assemblea explica content la implicació de la cinquantena d’entitats de Madrid que fan costat a la manifestació. També es mostren més que satisfet amb el mig miler d’autocars que vindran de Catalunya, però també amb els 8 del País Valencià, els 16 de Galícia o fins i tot, el que arribarà de Valladolid.
La manifestació arriba dos dies després que la declaració del Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, davant el Tribunal Suprem. Una testifical que el sobiranisme ha paït com a cadascú li ha convingut. El que fou entronitzat com un heroi de la causa de la llibertat, dijous explicava a Manuel Marchena que tenia un pla per detenir Carles Puigdemont. Ja són cinc setmanes de judici on hi ha hagut declaracions per tots els gustos i la sensació neguitosa i anímica del Dragon Kan. La manifestació arriba amb unes eleccions espanyoles a tocar que ensenya la forta divisió interna de l’independentisme i després que cap dels processats al Suprem hagi defensat la Declaració d’Independència del 27 d’Octubre.
Amb el procés gairebé vist per sentència, el sobiranisme civil s’ha bellugat per organitzar una mobilització potent, pacífica i vistosa a Madrid. El nom que engloba tot el poder de l’Estat. Però a la capital espanyola, no es respira res especial. De fet, els madrilenys ja viuen al marge del procés. Els mitjans no ho destapen com a primera notícia. La immediatesa electoral i la complexitat del processisme per a un públic hostil a la causa fan part d’aquesta feina de desconnexió. Possiblement la indiferència o complicitat sigui un punt inconscient perquè l’Estat ha forçat la màquina del Codi Penal per a l’independentisme ja la tindrà dilatada per qualsevol altra cosa. “Qui pot el més, pot el menys”, assegura la dita jurídica.
La prova del cotó és el malentès del groc. Ni les dretes per descomptat, però tampoc les esquerres espanyoles no entenen el símbol del llaç groc. Ningú no el vol entendre. L’igualen a un símbol independentista que cal esborrar de tot arreu. Gairebé com l’Anticrist. La dreta unionista perquè els emmiralla en una situació d’injustícia. Aquest sector creu que s’ha fet el correcte però també copsen que s’han passat de mare, malgrat que per caràcter i convicció seria trair desenes d’anys de propaganda.
Per a les esquerres, el groc com a símbol transversal de solidaritat també els emmiralla en la vergonya d’haver mirat cap a l’altra banda. La reacció de Gaspar Llamazares pel suport d’Izquierda Unida a la concentració n’és exemple. L’esquerra institucional espanyola veu irada i gelosa que el discurs republicanista i social se l’emporta el mainstream del sobiranisme català, l’únic que ha fet trontollar la capacitat d’un Estat com l’espanyol.
La manifestació, però, ja es comença a fer notar per les cafeteries i els carrers de Madrid. Centenars de gent amb algun groc a sobre i el GPS del mòbil a la mà, passegen per Madrid aquesta nit. Resignats a la poca utilitat que saben que tindrà per a l’Estat la manifestació, també són conscients que la mobilització pot fer forat als mitjans internacionals.
De tota manera, a Espanya les manifestacions no els han fet mai pessigolles. Mai. Ni per la Guerra d’Irak, ni per l’independentisme. Com explicava el president Tarradellas sobre la seva primera reunió amb Adolfo Suárez. “Jo tinc un milió de persones al carrer disposades a reclamar el meu retorn”, va etzibar-li el president. “Això no m’impressiona. Vostè no és ningú. Vostè és el que jo dic que és i res més”. Aquest és l’esperit de la transició que alguns diuen reclamar.
