Hi ha indrets que semblen nascuts més d’un relat antic que d’un mapa. Espais on l’aigua parla, on les ombres s’estenen amb intencions pròpies i on cada racó guarda un eco que no saps ben bé d’on ve. Són llocs que fan la sensació d’haver quedat suspesos en el temps, com si la natura hagués decidit conservar-los perquè continuïn inspirant misteri a qui s’hi acosta.
L’herència d’un paisatge que captiva
Fa més de dos segles, l’aristòcrata francès Alexandre de Laborde va quedar atrapat per l’espectacle que tenia al davant. Davant d’aquells cingles immensos, que s’alçaven com muralles forjades per la terra, va decidir immortalitzar l’escena en un gravat. Aquella imatge, que avui miraríem com una postal primitiva, mostrava un monestir encastat a la roca, travessat per una cascada que semblava caure directament del cel.
Amb els anys, altres caminants il·lustres hi van arribar. Josep Pla, esperançat de veure la famosa caiguda d’aigua, va topar amb un riu que aquell dia callava. Una veïna li va dir que la cascada “funcionava els diumenges”, i Pla, fidel al seu humor sec, ho va deixar escrit com una petitesa deliciosa. La veritat és que el riu Tenes és un riu d’ànims canviants: després de pluges es presenta majestuós, però en períodes secs es redueix fins a quedar en un fil d’aigua que sembla dibuixat amb llapis fi.
Sant Miquel del Fai: un monestir en equilibri amb la roca
Quan t’hi endinses, costa separar el que és obra humana del que és obra del temps. El monestir benedictí, documentat ja al segle X, s’aixeca com si fos un apèndix natural dels cingles. L’església troglodítica, consagrada l’any 1006, conserva restes de frescos medievals que conviuen amb estalactites i filtracions eternes, com si la pedra continués escrivint la seva pròpia història.
El primer pas cap a aquest univers és el pont del Rossinyol, construït el 1592. Travessar-lo és com creuar el llindar d’un altre relat: darrere seu, el pas de la Foradada et condueix a un espai on el silenci pesa i l’aigua és l’única veu que trenca la quietud. Tot plegat forma un escenari que sembla preparat per a una llegenda que encara no coneixes, però que ja et vol explicar alguna cosa.
El paper de la cascada
Quan hi ha aigua, el salt del Tenes es precipita des de més de cent metres d’alçada. Les seves aigües creen gorgs naturals i basses que brillen com miralls fragmentats. Des dels miradors del monestir, l’espectacle és sobrecollidor: una cortina líquida que es desplega davant dels ulls, amb la pedra humida reflectint tons de verd i ocre.
No obstant això, l’encant no rau només en la cascada. L’entorn sencer ha estat esculpit durant mil·lennis: grutes, simes i coves que han servit tant d’amagatall com de refugi per a espècies com els ratpenats. La natura aquí no és decorat: és protagonista.
Entre la devoció i el turisme
Durant segles, el monestir va ser lloc de culte i vida monàstica. Però amb el pas del temps va anar assumint nous rols. Al segle XIX, quan es va millorar la carretera que el connectava amb Sant Feliu de Codines, va començar a rebre visitants curiosos. Fotografies d’època mostren famílies i excursionistes posant davant del cenobi, pioners d’un turisme cultural que combinava espiritualitat i romàntic desig de natura.
El monestir també va viure episodis més foscos: durant la Guerra del Francès i la Guerra Civil, algunes de les seves esglésies van ser profanades i convertides en magatzems. Tot i així, mai va perdre del tot el seu magnetisme. Avui, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, funciona com un autèntic museu a l’aire lliure.
Un itinerari amb segles d’història
La visita actual permet recórrer diferents capes històriques. A més de l’església de Sant Miquel, trobem l’ermita de Sant Martí, situada a uns 800 metres, que completa el recorregut romànic. La Casa Prioral gòtica del segle XV, tot i que no és visitable, encara conserva la seva presència imponent.
I és impossible no recordar les paraules de Pla: ell va veure un “lloc memorable”, encara que la cascada no l’acompanyés. Potser per això avui, a la plaça del Reposo, hi ha una escultura seva, com si encara observés el pas dels segles.
Un espectacle natural capritxós
Visitar aquest indret és jugar amb la sort. Potser hi trobaràs la cascada en tota la seva esplendor, caient amb força i regalant un so constant que ressona entre les parets de roca. O potser et toparàs amb un fil d’aigua discret, que deixa entreveure més pedra que líquid. Però en tots dos casos, l’experiència és única.
El silenci, les ombres de les coves, les golondrines dibuixant garabats al cel… Tot plegat converteix l’excursió en una immersió dins d’un escenari que sembla preparat per a la contemplació.
Informació pràctica per al visitant
- Accés: l’entrada és gratuïta, però cal reserva prèvia en línia.
- Ubicació: dins de l’Espai Natural dels Cingles de Bertí, a prop de Sant Feliu de Codines.
- Recomanació: portar calçat còmode, especialment si vols explorar els senders que envolten el monestir.
- Millor moment: després de les pluges, quan la cascada mostra la seva cara més espectacular.
Més que un destí, una experiència
Sant Miquel del Fai és molt més que un monestir encaixat entre roques. És una lliçó viva de com la natura i la història poden conviure, i de com un espai pot resistir segles de canvis sense perdre el seu encant essencial.
Pla ho va descriure amb la seva ironia, Laborde ho va immortalitzar en un gravat, i els visitants d’avui el redescobreixen cada cop que travessen el pont del Rossinyol. Tots coincideixen en una idea: és un lloc que, amb cascada o sense, queda gravat a la memòria. I tu, et veuries passejant entre grutes i cingles per descobrir aquest monestir amb cascada?
