Aquest Sant Jordi es vendran entre quatre i cinc milions de roses a Catalunya, uns dos milions menys que en una Diada sense Covid-19. Però d’aquestes, només unes 120.000 tindran DO catalana. La resta, seran roses d’importació. El 70% hauran fet un periple logístic de més d’una setmana i hauran recorregut 8.500 quilòmetres des de Colòmbia fins al punt de venda final, un 15% de les roses hauran arribat de l’Equador i un 10% d’Holanda, segons dades de Mercabarna. I només entre el 2% i el 3% hauran florit a Catalunya de la mà dels dos únics productors catalans que han sobreviscut a una crisi perllongada del cultiu de la rosa a casa nostra. Flors Pons (Santa Susanna) i Cultius Beltran (Teià) mantenen en vida una producció que a la dècada dels noranta era potent, amb més de 20ha a tot el país i una dotzena de productors. De fet, Catalunya tenia el productor més gran de roses de tot l’Estat a Vilassar de Mar, però el negoci va haver de tancar.
La consciència per la DO arriba tard
“Trobar una rosa catalana per Sant Jordi és com trobar una agulla en un paller. Però si volem celebrar alguna cosa, és impossible fer-ho sense la importació. Si només un cop a l’any demanem una rosa catalana i la resta volem una més gran i bonica, perquè aquí el clima només ens la dona a la primavera….”, reflexiona la Mercè Martínez, presidenta del Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya, que creu que si la consciència que comença a tenir ara el consumidor de voler productes de proximitat i més sostenibles, “potser no haguessin hagut de plegar la majoria de productors, però demanar rosa catalana només un dia a l’any era posar pressió sobre el productor però sense permetre-li que es pogués guanyar la vida la resta de l’any”. Martínez insisteix que la rosa d’importació “no és en cap cas competència deslleial, ni tan sols dumping”, sinó que Colòmbia, l’Equador i fins i tot Holanda tenen unes condicions climàtiques que afavoreixen el cultiu de la rosa durant tot l’any.
En Joan Pons, propietari de Flors Pons, un dels dos productors de rosa a Catalunya que sobreviu, apunta al florista català com un dels responsables d’aquesta pràctica extinció: “El venedor s’ha acostumat tant a la rosa de fora, que certament és més gran i bonica que la nostra fora de la primavera, que ja no vol la catalana. De fet, molts floristes no ens tenen en compte ni tan sols per Sant Jordi”, comenta en conversa amb El Món. I si els floristes els planten, els dos productors busquen maneres de donar sortida a la seva rosa: “Ens espavilem venent roses a escoles i associacions, que sí que busquen producte de proximitat i més sostenible”. Com la presidenta del Mercat, en Joan tampoc no creu que la rosa internacional sigui competència deslleial: “A Catalunya la resta de l’any fa calor, però a Colòmbia i l’Equador cultiven a 2.500 metres d’altura, per tant, té unes condicions climàtiques molt millors que les nostres durant tot l’any. La nostra rosa és esplèndida a la primavera, però la resta de l’any no és ni tan bonica ni de tanta qualitat. A això sumem-hi que les restriccions per ús de fitosanitaris, fora de la UE poden fer servir productes que aquí fèiem servir fa vint anys i que ara estan prohibits, de manera que obtenen una qualitat superior a la nostra. La nostra rosa, amb la calor, puja més ràpid i amb poc pètal”, argumenta. I encara més, Pons suma un altre factor que explica que la rosa catalana estigui a l’UCI, i és que “quan hi ha una plaga forta ens costa combatre-la i és una despesa brutal. Cada setmana hem de tractar el roser dues vegades, i això és un cost que és difícil d’assumir si només venem roses per Sant Jordi”.
Encara en el capítol de desavantatges, Mercè Martínez remarca que “l’Estat no ens ajuda gens, tot i ser sector agrari, no tenim un IVA super-reduït com la resta de països, i tampoc no podem tenir fàbriques d’hivernacles, sinó que funcionem amb petits productors. Tot plegat posa el sector al límit”, conclou.
La petjada ecològica de la rosa internacional
Sigui com sigui, a dia d’avui la rosa d’importació és un mal necessari. “Les cadenes internacionals de producció de roses són necessàries, i no només passa a Catalunya, també amb Sant Valentí en altres països”, explica el professor de logística de la UPF-Barcelona School of Management Oriol Montanyà. “Colòmbia i l’Equador estan molt especialitzats i tenen unes condicions climàtiques molt òptimes, a més d’una optimització de costos molt treballada, que redueix molt les possibilitats de Catalunya de competir-hi”, explica. Ara bé, creu que és rellevant tenir en compte la sostenibilitat de les cadenes de subministrament, la logística, que si bé ara no és un factor decisiu, cada vegada ho serà més: “La sostenibilitat cada vegada va més lligada a la proximitat, i pren rellevància per al consumidor conèixer quina és la petjada ecològica del producte que compra. És un camí sense retorn, les cadenes de subministrament més sostenibles i la tendència a defensar el producte de quilòmetre zero jugaran a favor de la rosa catalana”.
Aquest expert remarca que si a finals del segle XX es va viure una deslocalització de la producció de molts sectors amb la globalització, ara “hi ha d’haver una relocalització”. De fet, assenyala, serà important que es tendeixi a que els productes portin registrada la petjada ecològica perquè el consumidor tingui tota la informació. “Ara hi ha una certa desinformació, no crec que la majoria de catalans sàpiguen que compren una rosa de Colòmbia que ha viatjat milers de quilòmetres”. Això sí, afegeix Montanyà, la logística de les importacions és “molt potent i la qualitat de la rosa és impecable: només passen 8-10 dies des que es talla la rosa fins que està a la parada de venda de Catalunya, havent estat embalada a cinc graus i amb aigua per fer el viatge en avió, la descarrega, el transport al majorista, la venda al minorista i l’arribada al client final”. El professor de logística de la UPF-BSM creu que la rosa catalana pot recuperar embranzida per tots aquests factors, i en suma un darrer, l’increment del preu del transport internacional, que pot afavorir la relocalització.
12 
5 
